Preciosos boscos, aigua per tot arreu, una gran varietat de flora, fauna i tranquil·litat és el que ens trobarem a la comarca del Donezan, a l’extrem sud-oriental de l’Arieja. No en va, aquesta zona és coneguda com el petit Quebec de l’Arieja.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Refugi Laurenti, Artigues (Donezan)
- Distància: 15,36 Km
- Desnivell positiu: 1.115 metres.
- Temps: 6:46h amb parades incloses.
- Dificultat: F+. Fàcil. Cal bona orientació (trams sense camí, però de bon caminar) i una mica d’experiència trescant.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
Aprofitant que el festiu de Sant Joan cau entre setmana i no ens bé massa de gust sentir petards ni trobar aglomeracions, decidim arribar-nos al Pirineu. Aquesta vegada a la petita comarca del Donezan, al nord de l’Alta Cerdanya, on farem nit al refugi lliure de Laurenti.
Per arribar-hi (trobareu la ubicació del refugi a la fitxa de l’activitat, sobre aquestes línies) si no ha canviat la cosa, no heu de fer cas a les indicacions de Google Maps, que us duran d’excursió a les entranyes del massís, sinó que haureu d’anar cap a Font Romeu, Els Angles, Formiguera i Puigbalador per, tot seguit, prendre l’estreta carretera que du a Quérigut.
Passat aquest poble, que és la capital de la comarca i, abans d’arribar a Le Pla, un trencall difícil de veure a mà esquerra, amb uns minúsculs cartells de fusta, indiquen el camí per anar a l’Etang du Laurenti. El trencall és en aquesta ubicació. Serà important que ho tinguem clar, ja que no és gens evident i menys amb la boira que ens vam trobar nosaltres, en una tarda de pluges.
Més endavant, just passat el poble de Le Pla, existeix un altre trencall que segurament també ens durà a la mateixa pista, en un enllaç que trobarem més amunt, però desconec l’estat d’aquesta. La pista que prendrem nosaltres és estreta, mig asfaltada i amb alguns forats, però es passa bé.
Finalment, després d’uns quants quilòmetres de pista per un ufanós bosc de faigs i avets, arribarem a un clar de bosc on trobarem el refugi de Laurenti.
Aquest refugi lliure està molt ben habilitat i disposa de dues plantes. A la planta baixa hi trobarem el menjador, amb una llar de foc i força llenya, molts estris de cuina, graelles i una bona taula de fusta amb tres bancs, a més de tres cadires. A la planta alta, on s’accedeix per una escala de fusta, hi ha 8 o 9 matalassos, que de fet no cabrien pas tots estesos a terra on, com a molt, n’hi posaríem 6.
Després de fer un bon àpat i degustar la coca de revetlla, que no podia faltar en un dia com avui, tenim la bona idea de posar tot el menjar en una bossa i penjar-la d’uns claus que hi ha als travessers de fusta del sostre. Vam fer bé, ja que al llarg de la nit vàrem tenir la visita d’uns amics rosegadors (ratolins de bosc) que van fer neteja de les restes que quedaven sobre la taula i en uns pots de fideus 😅
L’endemà ens llevem amb el cel completament serè i sense boira, per la qual cosa ja podem contemplar l’entorn del refugi amb plenitud. Està tot molt xop, però li dóna un encant especial a la zona, que ja és humida de per si.
Després de fer un bon esmorzar i deixar el refugi net com una patena, ens disposem a començar la ruta. Per fer-ho, caldrà que seguim la pista en direcció sud i creuar el torrent d’Artigues per un pont on, tot seguit, trobarem el trencall que duu a l’estany de Laurenti.
La pujada fins a l’estany Laurenti ens portarà una hora a ritme tranquil i contemplant el magnífic paisatge que ens envolta.
Anirem guanyant alçada progressivament, fins que arribarem a un clar de bosc on trobem un refugi lliure, la Cabana de Counc, ben habilitada, però de petites dimensions.
Reprenem la marxa tot pujant entre camí i algun petit tram de blocs de pedra fins que finalment trobem una passera que ens durà cap al desguàs de l’estany Laurenti, on val la pena desviar-nos aquests pocs metres per gaudir de les esplèndides vistes des d’aquest punt, ja que podrem observar tot el circ que tanca la vall i els cims que pujarem.
Aquest indret seria un bon lloc per fer bivac, ja que existeix un bon prat i no cal dir que l’entorn és preciós.
Després d’observar l’entorn de l’estany, l’haurem de rodejar per la seva dreta, cosa per la qual creuarem pel desguàs. En cas que no ho veieu clar, sempre es pot passar pel pont de fusta que hem creuat anteriorment, que per alguna cosa hi és 😅
Una vegada encerclat l’estany, començarem a guanyar alçada entre prats i per camí ben fressat amb marques de GR. De fet, són les mateixes marques que anem seguint des de l’inici i formen part del Tour du Pays de Donezan, el qual deu ser ben interessant de recórrer completament. Queda apuntat a l’agenda.
Ben aviat ens trobem amb algunes congestes de neu. Veníem advertits, ja que els dies anteriors havíem revisat imatges de la zona a través d’Instagram i es veien aquestes clapes de neu.
Cal destacar que comencem a trobar congestes de neu a tot just 1.900 metres, cosa que denota dos fets, la gran nivologia de la zona al llarg de l’hivern i, per altra banda, la temperatura inferior a la mitjana d’aquest indret en comparació amb zones properes i que fan que la neu aguanti fins ben entrat l’estiu malgrat les baixes cotes on ens trobem.
Sigui com sigui, ens la vam jugar a no dur grampons i vam poder passar sense problema les congestes al no estar la neu dura. Altres congestes les vam esquivar per sobre o per sota.
Anirem guanyant metres i arribarem a un altre replà on hauríem de tenir vistes del Baxouillade, però la boira ens fa la guitza. El que sí que podem veure és l’esperó que haurem de superar per la seva part baixa, ja que en aquest punt ens desviarem del GR, que va a parar al coll de Laurenti, per buscar un camí més directe vers el cim de Baxouillade.
Malgrat que de camí com a tal poc trobarem, sí que és prou evident la direcció a seguir i cal dir que el terreny serà de molt bona petja en tot moment.
Una vegada superat l’esperó, caminant i sense fer servir les mans, arribarem a una cubeta glacial on encara trobem gran quantitat de neu.
En aquest punt haurem de girar cap a la dreta i enfilar per uns prats força inclinats, fins a un evident coll del mateix esperó que pocs metres més avall hem creuat.
Arribats a l’esperó, l’haurem de remuntar fàcilment fins a la carena que uneix els pics de Roc Blanc i de Baxouillade.
Des de la carena ens dirigirem cap al sud i ja veurem ben a prop les rampes finals que ens duran cap al cim, sense cap mena de dificultat.
El pic de Baxouillade, de 2.548 metres, és el més alt de la comarca del Donezan. Malgrat això, sembla que no hi puja gaire gent i totes les mirades se centren en el proper Roc Blanc, més estètic i segurament amb millors vistes, que no vam poder gaudir degut a la boira.
Des del cim obtindrem magnífiques panoràmiques de l’entorn, fins i tot de la Dent d’Orlú, que ens queda molt a prop, però que a causa de la boira veiem de forma molt puntual. Així que ens haurem de conformar amb les vistes de l’estany de Laurenti.
Sense entretenir-nos massa, ja que des que hem arribat a la carena el vent ha fet acte de presència, comencem a perdre alçada tot desfent el camí realitzat. Seguirem per l’ample cordal carener, de forma molt evident, fins que trobarem un petit esperó rocallós, on haurem de fer servir les mans de forma puntual i que, malgrat nosaltres vam superar per la dreta, sembla més fàcil per l’esquerra. Sigui com sigui, no ens ha de comportar grans grimpades o desgrimpades, sinó petits ressalts de com a molt IIº.
Una vegada superat l’esperó, perdrem una mica d’alçada fins a arribar al Coll de Laurenti, on trobem una placa de ferro que ens informa de que estem dins la reserva natural de fauna d’Orlú.
Des d’aquest punt el camí a seguir per ascendir el Roc Blanc està molt fressat i indicat amb marques grogues i sort en tenim, ja que la boira ens engoleix i a pocs metres de distància no veiem res, per la qual cosa comencem a guanyar metres mirant molt atentament la continuació del camí.
De fet, de tan espessa que és la boira a dalt la carena, on haurem de grimpar entre blocs de forma fàcil, hem d’anar mirant el GPS per saber on queda el cim i ens adonem que ja ens l’hem passat. Efectivament, en un instant que la boira dóna una lleugera treva, mirem enrere i observem un punt més elevat pel qual ja hem passat. Segurament no existeix cap fita ni indicador.
El cim del Roc Blanc, de 2.545 metres, fa tres metres menys que el Baxouillade, però és més altívol i la grimpada final li dóna un punt més feréstec. De les vistes no en puc opinar per fets evidents, però sí que diré que la baixada la fem directe per uns prats inclinats que ens retornaran al camí de pujada de forma prou senzilla.
De fet, ens ha sorprès que el camí indicat ens fa encerclar el cim per sota per anar a buscar una llarga grimpada quan, pujant per aquests prats inclinats s’arriba de forma més fàcil i directa al cim.
Tot seguit baixarem fins ben a prop del Coll de Laurenti. De fet, el retorn ràpid seria baixant cap a l’estany de Laurenti des del coll, però com que anem molt bé de temps, decidim baixar per l’altre vessant de muntanya i fer així, una ruta circular.
Seguirem un camí que, malgrat ser fàcil, entre la boira intuïm que sota nostre és prou inclinat i fins i tot amb alguna cinglera.
Amb algun moment de dubte, que resolem ràpidament, enllacem amb un GR i ben aviat arribem a la portella de Barbollera, on el seu pal indicador està a punt de caure.
Des d’aquest punt ja veiem tota la Coma de Barbollera, que haurem de descendir, tot vigilant a superar una congesta de neu que ens barra el pas.
Superada la primera congesta, arribem a un punt on les marques de GR ens porten a perdre alçada de forma ràpida per arribar a una zona de grans blocs, però no seguirem per aquí, ja que existeix un camí lateral que anirà perdent alçada de forma més progressiva i ens estalviarem la zona de blocs i alguna congesta de neu.
Finalment sembla que anem sortint de la boira i, mirant enrere, podrem observar els contraforts de la cara nord del Roc Blanc, amb forces restes de neu encara.
Seguirem baixant per la preciosa Coma de Barbollera, tot seguint les marques de GR i superant diversos recs i zones humides, sense massa problema.
Arribarem en una zona més planera on l’interès rau en la majestuositat dels avets que trobarem. A més a més, passarem per alguns rasos on encara els podrem apreciar molt millor.
Seguidament, arribarem a un refugi lliure, anomenat Bosadus de bas. Està prou ben habilitat malgrat que la zona de dormitori, amb lliteres, fa una mica de fresa.
En aquest punt haurem d’estar al cas, ja que el camí es perd bastant. De fet, el més senzill seria seguir en direcció nord fins a enllaçar amb una pista, tot donant una mica de volta, però amb el nostre esperit aventurer mirem de retornar al punt d’inici de la ruta pel mig del bosc.
Finalment resulta més senzill del que semblava i després d’alguna baixada entre bosc i seguir algun rastre de camí, arribem a la pista que ens durà fins al refugi de Laurenti.
Acabada la ruta, aprofitarem per dinar en unes taules i bancs que hi ha just davant del trencall per pujar a l’estany Laurenti, on l’ombra i la fresca està assegurada.
Recomanaria no aparcar el cotxe passat el refugi de Laurenti, ja que està prohibit fer-ho i, segons sembla, les multes són de 130€.
Com a conclusió, aquesta és una ruta excepcional, especialment pels paisatges que hi trobarem i val molt la pena fer-la amb calma per tal de gaudir de l’espectacle visual que tindrem a davant. Segurament pot ser interessant anar-hi entre setmana o fora de l’estiu, on és possible que trobem més tranquil·litat i tinguem l’oportunitat de veure marmotes, cabirols i altres animals amb molta facilitat.
Una resposta a «Pic de Baxouillade i Roc Blanc per l’estany Laurenti»