El Sassolungo, o Langkofel en Alemany, és el grup muntanyós més petit de les Dolomites, però també és un dels més alts i interessants gràcies al seu bonic entorn i la prominència dels seus cims, que destaca des de molts quilòmetres de distància.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Passo Sella, Selva (Bolzano)
- Distància: 12,16 Km
- Desnivell positiu: 974m.
- Temps: 5:22h (comptant parades)
- Dificultat: F+. Fàcil. Petites grimpades equipades amb cable de vida i trams ferrats.
- Material: Casc, arnés, dissipadors de via ferrada. Fins ben entrat l’estiu poden ser necessaris els grampons.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
En aquesta escapada a les Dolomites, vam tenir dos “camps base”, el primer dels quals va ser Cortina d’Ampezzo, població que vam abandonar el dia que vàrem ascendir a La Marmolada on, posteriorment, vam anar a espetegar de forma bastant improvisada a la bonica població de Canazei, on tindrem tots els serveis necessaris i bons emplaçaments per dormir en furgoneta, bé sigui de pagament o gratuïtament.
L’endemà ens vam decidir a visitar el massís del Sassolungo, motiu pel qual ens hem de desplaçar fins al Passo Sella, que dista uns 20 minuts en cotxe de la població de Canazei (si no trobem retencions). La veritat és que anàvem sense massa informació i ens va sorprendre la quantitat de gent que s’hi arriba a acumular. De fet, disposarem de grans estacionaments, però tots de pagament. Crec recordar que vam pagar poc més de 9€ per tenir el cotxe tot el matí.
Mentre arribem a l’estacionament, ja podrem veure un telecabina que només funciona a l’estiu i que podem prendre opcionalment per pujar fins a la Forcella de Saslonch, opció recomanada malgrat les cues que trobem, ja que en cas contrari, la pujada que haurem de fer, malgrat transitada, té tot l’aspecte de ser bastant dura.
Després de fer la cua, ens toca pagar els 17€ per persona (només anada) i gaudir de l’aventura de pujar a un telecabina NO desembragable, pel que haurem de córrer per ficar-nos a dins i, a més a més, amb unes dimensions on amb prou feines i caben dues persones a peu dret.
Aquesta instal·lació data del 1972 i no s’ha fet cap remodelació, pel que farem un viatge en el temps. Com a dada curiosa, entre els locals es coneixen aquestes cabines com a sarcòfags, per la seva forma que recorda a les estructures mortuòries dels egipcis. Podeu llegir més informació sobre aquest telecabina prement aquí.
Arribats a l’enforcadura, on trobem l’estació superior del telecabina i, com no pot ser d’una altra manera en aquest sector dels Alps, existeix un refugi d’interessants dimensions i molta afluència de turistes, a conseqüència d’això i del fred que fa, no ens entretenim gaire i comencem a baixar pel vessant contrari al que hem pujat amb el telecabina.
Començarem una baixada de poc menys de 500 metres de desnivell que es fa prou bé, malgrat que el terreny és una mica trencat, podrem avançar prou còmodament i ràpidament, però ens haurem d’aturar tot sovint degut a que grups de turistes poc experimentats baixen amb més pena que glòria.
Abans que ens n’adonem, arribarem a un altre refugi, anomenat Rifugio Vicenza, on haurem d’aturar la nostra baixada i endinsar-nos en una marcada vall en direcció sud. L’accés serà molt evident i ben fressat.
Començarem a pujar per un sender molt evident i on, fins i tot, hi ha algunes marques de pintura que ens facilitaran la tasca d’orientar-nos. El terreny és l’habitual en canals envoltades de roca calcària, bastant tarterós a mesura que anem guanyant metres, però es puja molt còmodament.
Ens anirem aproximant a una gran paret on detectem diverses congestes de neu i, en una d’elles, gent creuant, motiu pel qual ja podem endevinar per on s’inicia la via ferrada.
Quan estiguem a punt d’arribar a la congesta de neu, haurem de valorar per on creuar-la, però en el nostre cas la congesta tenia un important forat al mig del pas i l’opció més senzilla i segura va ser encerclar-la per l’esquerra fins a la base de la paret i allà creuar-la per sobre, sense trepitjar neu en cap moment.
Vist que estàvem a mitjans/finals del mes d’agost, serà interessant dur els grampons fins ben entrat l’estiu i així evitar-nos problemes per creuar les possibles congestes que ens puguem trobar.
Superada la congesta de neu, ja ens podrem equipar i començarem la via ferrada Oskar Shuster, que a grans trets consistirà en un cable de vida discontinu i que ens servirà per anar més segurs en els trams de grimpada més exposats.
Anirem combinant trams caminant i trams de grimpada, on si no ens volem agafar al cable de vida, caldrà que ens sapiguem moure bé entre el IIIº i IVº.
Al cap d’una estona arribarem al pas més interessant de la via ferrada, en una llastra on es denota que hi devia haver un despreniment de roques i s’ha hagut de sanejar i equipar amb grapes a tall de via ferrada, com les que estem acostumats a les nostres latituds.
Seguidament, una escala metàl·lica ens ajudarà a superar una canal a l’ombra. Els més corpulents haurem d’atansar-nos una mica al buit, ja que en cas contrar-hi ens encallarem a la paret de l’esquerra.
Superada aquesta escala, ja encararem el tram final de la via ferrada, on anirem combinant trams amb cable de vida amb altres trams sense. Les grimpades sempre seran fàcils, fins que una canal una mica encaixonada ens deixarà ben a prop del cim del Sasso Piatto (2.969 m.), on trobem molta gent que tot indica a que han pujat pel camí normal.
Com que fa bon temps, aprofitem l’estada al cim per dinar i contemplar les vistes tranquil·lament. Però tot el que puja, baixa, així que reprenem la marxa tot seguint el camí normal d’ascens a aquest cim, amb un terreny força trencat i incòmode, però amb una direcció evident vers el refugi Sasso Piatto, que ja veiem des del cim.
Tot baixant, en una zona més planera, podrem optar per agafar un camí que marxa directe en direcció est, amb el qual escurçaríem camí, o bé seguir baixant pel camí normal, que ens durà fins a les portes del refugi abans esmentat, opció que finalment escollim nosaltres.
Des d’aquest punt començarem un llarg i còmode flanqueig pel vessant sud del massís, on l’acumulació de gent és prou destacable, fet pel qual haurem de tenir una mica de paciència i mirar d’avançar amb seguretat en els punts on sigui possible ja que el camí, si bé és fàcil, en molts trams és prou estret.
En el decurs d’aquest últim tram de camí, acabem de corroborar que a les Dolomites hi ha un refugi a cada cantonada, ja que passat el refugi de Sasso Piatto, en trobarem fins a quatre més abans d’acabar la ruta, en un tram de poc més de 5 quilòmetres. Aquest fet és quelcom inimaginable a les nostres contrades pirinenques.
Els refugis en qüestió seran, en aquest ordre, el Sandro Pertini, Federico Augusto, Rifugio Salei i, finalment, el Rifugio Valentini, que trobarem ja en clar descens cap al pàrquing i en els entorns del qual obtindrem unes interessants vistes de La Marmolada, que vàrem ascendir el dia anterior.
En breus minuts ja arribarem al punt d’inici de la ruta, a l’aparcament de Passo Sella, on una petita ermita dóna un toc pintoresc a l’entorn, amb construccions bastant grans i que potser trenquen una mica amb el paisatge.
Arribem al cotxe satisfets, tot i que haurem de pagar l’estada al pàrquing, però després d’haver gaudit d’una bona ruta per un indret ben interessant com és el massís del Sassolungo, donem els diners del pàrquing per ben invertits. Activitat ben recomanable si s’està per la zona on, si no es vol caminar, l’ascensió per telecabina ja és tota una aventura.
Una resposta a «Sasso Piatto per la ferrada Oskar Shuster»