Ascensió al Gran Paradiso, que amb els seus 4.061 metres d’altitud és el cim més alt ubicat íntegrament dins de territori italià. Pujarem per la menys habitual ruta de la cara nord, tot fent nit al Rifugio Chabod.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Pont, Valsavarenche (Val d’Aosta)
- Distància: 19,8 Km
- Desnivell positiu: 2.247 m.
- Temps: 1:50h + 10:30h (5:45h en moviment el 2n dia)
- Dificultat: PD-. Fàcil grimpada i desgrimpada a l’aresta final, amb un pas aeri. Travessa glaciar amb esquerdes, on cal parar atenció.
- Material: Casc, arnés, corda, grampons, piolet de travessa i pals de trekking. Recomanable alguna cinta express i reverso, material de rescat en geleres.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Dia 1: Pàrquing – Rifugio Chabod
- Distància: 4,9 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +814m.
- Temps: 1:50h (comptant parades)
El Gran Paradiso és considerat com un dels cims de més de 4.000 metres ideals per a iniciació, però no per això s’ha de menystenir, ja que si bé per les seves vies normals no és difícil tècnicament, sí que hi trobem certs riscos que cal saber llegir i controlar. Per aquest motiu, serà necessari tenir experiència i coneixements tècnics en terrenys glacials i en grimpades amb un cert component aeri i amb el material corresponent.
Per a realitzar l’ascensió, vam decidir fer-ho per la cara nord del massís, deixant de banda l’habitual camí que passa pel rifugio Vittorio Emanuele. Sent aquesta segona la més fàcil i menys exposada de les dues rutes normals, en la primera hi trobem l’al·licient d’ascendir per la ruta original i trobar una glacera més llarga i amb una mica més d’aventura a causa de les nombroses esquerdes que anirem superant, sempre fàcilment, però parant atenció. A més a més, obtindrem una visió més general del massís.
Dit això, el primer dia arribem al pàrquing a mitja tarda, amb una calor que espanta, de cara a realitzar els més de 800 metres de desnivell que ens separen del refugi.
Passat un pont de fusta, començarem a guanyar desnivell tot fent llaçades per un sender molt ben habilitat i, afortunadament, per dins d’un majestuós bosc d’avets que fan bona ombra, cosa que agraïm.
Després d’una estona de fer llaçades curtes, en farem un parell de més llargues i arribarem a unes antigues construccions que són el Cassoto Lavassey, on dormen alguns ramaders i trobarem una font d’aigua ben fresca.
Reprendrem la marxa tot fent llaçades, primer per dins de bosc, però ben aviat ja en sortirem i caldrà afrontar encara un bon desnivell en plena solana. Malgrat tot, les vistes es van obrint i podrem veure per primera vegada el cim del Gran Paradiso.
A continuació, en comptes de seguir fent llaçades decidim continuar per un camí que puja ben dret, però fàcilment, amb el que avançarem més ràpidament i en poca estona ja ens situarem just a sota l’esperó rocós a la punta del qual hi ha ubicat el refugi.
En arribar a l’alçada d’un pont de fusta (NO l’hem de creuar), on s’enllaça amb el camí que prové del Rifugio Vittorio Emanuele, farem una última llaçada i arribarem al replà on hi ha ubicat el Rifugio Federico Chabod.
Durant la pujada al refugi i en aquest mateix, trobarem força gent i és que, resulta habitual compartir camí amb senderistes o turistes que simplement volen pujar fins al refugi per veure de ben a prop l’espectacular cara nord d’aquesta muntanya.
Sigui com sigui, trobem un refugi molt ben habilitat, fins i tot amb sala per eixugar roba i material. El menjar va ser molt bo i l’atenció dels guardes excel·lent. Referent al preu, vist altres refugis dels Alps, també molt correcte.
Acabem de passar la tarda fent alguna pràctica d’encordament i, naturalment, observant el cim que ascendirem l’endemà. De fet, tindrem més estona lliure de l’esperada, ja que a causa de les restriccions per la Covid haurem de sopar en el segon torn, passades les 20h de la tarda.
Havent sopat, no triguem massa a anar a dormir, ja que l’endemà toca matinar. En el mateix instant que ens ficàvem als llits, es va il·luminar l’habitació de forma natural, gràcies a un llamp que va encetar una forta tempesta que, afortunadament, no va durar massa estona.
Dia 2: Rifugio Chabod – Gran Paradiso – Pàrquing
- Distància: 14,9 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +1.301m. / -2.247m.
- Temps: 10h (comptant llargues parades + vermut i dinar al refu)
Arriba el dia de l’ascensió i ens serveixen l’esmorzar a les 4h del matí. Abans però, traiem el cap fora del refugi per observar quina meteorologia tenim. De moment temps molt estable, amb algun núvol i temperatures un pèl altes.
Ja esmorzats i equipats, comencem la marxa nocturna per un camí molt ben definit i amb moltes fites, cosa que ens facilitarà molt la navegació en la foscor de la nit.
Ben aviat haurem de creuar un parell de torrents per uns ponts de fusta i, aleshores, ascendir per una morrena glacial que ja ens deixarà a la mateixa glacera, on haurem de perdre uns metres per arribar-hi. De fet, caldrà parar atenció, ja que en un moment determinat segurament estarem trepitjant terreny glacial sense adonar-nos-en, a causa de l’alta acumulació de terra i pedres sobre d’aquesta i poden tapar algun forat de mides considerables.
Després de superar aquest tram sense grampons, parem per posar-nos-els i, piolet en mà i pal a l’altra mà, començarem a progressar amb les primeres llums del dia.
Començarem a ascendir per la glacera de Laveciau, entre terreny nevat o directament sobre gel, però sempre fàcilment, tot trobant algunes primeres esquerdes que superem caminant, ja que són molt petites. A poc a poc ens anirem aproximant a la base de la cara nord del Gran Paradiso, on una gran paret de seracs ens barrarà el pas (esquivables fàcilment per la dreta en cas de voler fer la cara nord directa o anar al Piccolo Paradiso).
Anirem seguint la traça feta per altres cordades, que segueix un relleu més o menys evident de la glacera per tal de superar les esquerdes pel pas més fàcil. Sigui com sigui, no valdrà a refiar-nos d’aquesta i si creiem que un pont de neu no és prou estable, fàcilment trobarem una alternativa uns metres més enllà.
Anirem guanyant alçada fins que arribarem al coll on s’uneixen les glaceres de Laveciau, per on estem pujant i la glacera del Gran Paradiso, més petita i que prové del refugi Vittorio Emanuele.
En aquest punt aprofitem per fer una breu parada, no gaire llarga, ja que fa un vent una mica molest i fred. De fet, ja podem entreveure el cim del Gran Paradiso, però serà un breu miratge, ja que la boira ens engolirà i no tindrem bona visibilitat en el que resta d’ascensió 🤷♀️
Seguirem remuntant els últims 500 metres de desnivell de forma tranquil·la, però sense pausa, fins que una ullada de boira, ens deixa veure la cresta final ben a prop.
Enguany no s’ha format la rimaia que sol aparèixer a aquestes alçades de temporada, pel que passarem ben fàcilment, sense necessitat de les escales metàl·liques que els guies hi solen posar.
Arribats a l’inici de la roca, decidim deixar el piolet i els pals en un racó, ja que no ens faran falta, però seguirem amb els grampons posats per tal d’evitar relliscades a la roca, que avui està glaçada i amb una fina capa de neu.
És important destacar que en aquest punt se sol pujar i baixar pel mateix lloc, cosa que genera llargues cues, però si es volen evitar aquestes, podeu resseguir l’esperó rocallós pel seu vessant oest (el vessant per on hem fet el canvi de gel a roca), fins a sota del cim, on trobarem una curta paret vertical equipada amb grapes de ferro que ens duran directament al cim.
En el nostre cas, anàvem d’hora i hi havia molt poca gent, però decidim pujar per la ruta que acabo de descriure.
Una vegada hàgim superat el tram ferrat, arribarem just per darrere de la característica Madonna que hi ha instal·lada al cim. Si convé, trobarem una reunió per assegurar al company o bé rapelar.
Com no pot ser d’una altra manera, ja ubicats al cim del Gran Paradiso, de 4.061 metres d’altitud, ens fem la clàssica foto amb la Madona, tot i que no ens entretenim gaire, ja que malgrat hi ha poca gent, el vent i la boira ens conviden a anar baixant.
Per baixar, seguirem en direcció oposada a la que portàvem fins ara i passarem pel clàssic flanqueig que, malgrat aeri, és fàcil i està molt ben equipat amb parabolts i, especialment, amb dues cues de porc que faciliten l’assegurament ràpid.
Superat aquest pas, només ens quedarà fer una fàcil desgrimpada fins al punt on hem deixat pals i piolet, per tal de reprendre la marxa per la glacera.
En aquest punt, caldrà baixar pel mateix lloc que hem pujat i ens trobem forces cordades que pugen cap al cim, motiu pel qual ens apartarem de la traça per seguir avançant i vigilant a no trepitjar cap corda ni destorbar-nos amb altres cordades.
A mesura que anem perdent alçada el vent minvarà, però el cel seguirà ennuvolat, per la qual cosa la temperatura no serà excessivament alta i la glacera encara estarà amb prou bones condicions.
Finalment, arribarem a la unió de la glacera amb la roca i podrem observar molt millor que fa unes hores, a causa de la foscor, el munt de terra i roques que descansa sobre la glacera en aquest punt, on haurem de pujar cap a l’esperó rocós per on hem descendit a la glacera al matí.
Ja a terra ferma, seguirem l’evident camí sense cap dificultat, més enllà d’algunes baixades prou dretes, que ens duran de nou al refugi Chabod, on de lluny ja denotem que hi ha força ambient, talment com el dia anterior.
Com que anem molt d’hora (encara no és migdia) i no tenim cap pressa per baixar a la civilització, on hi ha plena canícula aquests dies, ens parem al refugi a recollir algun material que havíem deixat, hidratar-nos i aprofitem per dinar a la magnífica terrassa de la qual disposen, amb unes excel·lents vistes del Gran Paradiso, que no podem deixar de mirar.
En acabat, començarem a descendir pel mateix camí que vàrem realitzar el dia anterior de pujada, però aquesta vegada sí que aprofitarem per seguir tot el camí directe que ens estalviarà anar fent llaçades. De fet, de tan directe que és no passarem ni pel Cassoto Lavassey i, amb menys estona de l’esperada, ja estarem arribant a l’estacionament.
Arribem al pàrquing certament acalorats, l’onada de calor es fa notar especialment a les cotes baixes, però arribem molt satisfets d’haver realitzat una ascensió que, malgrat fàcil, té molts al·licients per gaudir-la. Només hauria estat millorable amb unes bones vistes des del cim, però la boira i el vent també ens han fet tenir un cert esperit d’aventura a la cresta cimera.
