Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Pàrquing Espigantosa, Saünc (Ribagorça)
- Distància: 18 Km
- Desnivell positiu: 2.000 metres (1r dia +600 / 2n dia +1.400 i -2.000)
- Temps: 13:30 hores (1r dia 1:30h / 2n dia 12h)
- Dificultat: AD+. En condicions hivernals, ruta amb alt grau de compromís, exposició i exigència física.
- Material: En època hivernal, 3 friends, de l’1 al 3, alguna estaca de neu, un parell de cargols de gel curt i mitjà, corda de 40m., grampons i un piolet (2 en condicions de neu molt dura o gel).
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
Després de debatre com invertir el pont de La Llum de Manresa amb l’Aura i el Jaume, finalment ens decidim per anar al sector de Benasc i provar una ascensió de la qual pràcticament no hi ha informació en condicions hivernals. Hi anem sense capficar-nos, si no ho veiem clar, no seguirem i agafarem alguna de les escapatòries prèvies al tram més complexa.
Dit i fet, ens plantem a l’aparcament del Pont d’Espigantosa cap a les 4 de la tarda, on haurem de deixar el vehicle i començar a caminar. Abans de pujar és recomanable consultar al refugi l’estat de la pista a l’hivern. En temporada d’estiu, l’accés es fa mitjançant transport públic.
Ens calcem les botes, acabem de preparar i fer recompte del material que durem i comencem la còmoda aproximació cap al refugi Ángel Orús. Ben aviat veurem a la nostra esquerra la cascada d’Espigantosa, que ara no porta gaire cabal d’aigua. De seguida creuarem l’Aigüeta d’Eriste per un pont i començarem a guanyar desnivell per un sender còmode on, al virar a cara nord, ja trobarem les primeres clapes de gel.
Alguns cartells ens anuncien la possibilitat d’allaus a la zona, pel que si s’escau, haurem de parar compte o directament renunciar a pujar a aquest indret.
Seguirem remuntant per un bonic bosc, sempre amb la fresa de l’Aigüeta d’Eriste a la nostra dreta.
En un moment donat, començarem a pujar per un bosc tot fent ziga-zagues bastant continuades i pronunciades, amb neu dura o gel, però les botes s’hi agafen bé.
Fins que finalment ja visualitzarem el refugi i hi arribarem en pocs minuts.
No haurem trigat més d’1:30h a pujar els 600 metres de desnivell i els 3 quilòmetres que separen el refugi del pàrquing.
El refugi Ángel Orús és una gran construcció, feta sobre la base del refugi original. Gaudeix d’unes molt bones instal·lacions i un guarda del tot professional. Acabem de passar la tarda tot conversant i gaudint de la posta de sol per, tot seguit, entrar en calor gràcies a l’estufa de pèl·lets del menjador i el bon sopar servit pel guarda.
L’endemà al matí ens llevem per esmorzar i sortir puntuals a les 7 del matí.
Haurem de seguir direcció nord-oest durant força estona, tot fent un llarg flanqueig per sota els cims dels Forcau Alto i Bajo, on anirem guanyant alçada de forma continuada. Les primeres llums del dia ja s’albiren darrere les muntanyes ubicades al sud.
Bastants metres abans d’arribar a l’accés de la Canal Fonda (per on baixarem moltes hores més tard), haurem de seguir per un evident torrent que ens menarà cap a l’Ibón de Llardaneta.
Quan ja veiem l’Ibón, actualment ben glaçat, i sense arribar-hi, haurem de virar gairebé totalment a nord i pujar per una pala on, a la part alta, sempre queden uns esperons rocosos al descobert. A la següent imatge, podem veure l’inici de la pala i l’Ibón de Llardaneta.
Superada aquesta pala, arribarem una zona més planera, on ja podrem contemplar la Cresta de las Espadas i el coll que anirem a buscar, que és el primer per l’esquerra a la imatge, entre els cims del Diente Royo (esquerra) i el Tucón Royo (o Pavots) a la dreta de la imatge.
Tot pujant cap al coll, veurem perfectament la part més tècnica de la cresta, al sector de Las Espadas. A la dreta, també podrem veure el Posets.
Arribats al coll, ja veiem la vertical cara nord que ens acompanyarà pràcticament en tot moment, que contrasta amb una cara sud més benèvola, que ja canviarà més endavant! Pugem el Diente Royo (3.010m.) i sense perdre temps ja comencem l’ascensió cap al Tucón Royo (o Pavots). Les vistes són espectaculars.
En aquest primer tram, no trobarem masses dificultats més enllà d’alguna pala de neu a 45º/50º i arestes de neu o mixtes, suficientment amples, amb algun pas estret, però que podem fer caminant amb compte.
Arribats al Tucón Royo o Pavots (3.121m.) observem la continuació de la cresta i la cosa ja es comença a posar més abrupte i esmolada.
En els següents colls, passat el tucón Royo, hi ha diverses possibilitats d’escapatòria cap al sud, on veurem un cim bastants metres més avall, que és la Tuca del Forau de la Neu (3.076m.) on no contemplem pas de pujar-hi.
Sigui com sigui, la cosa ja es va animant i cal parar compte, doncs l’aresta és estreta i la neu no tot el dura que podria ser, però es progressa bé.
En el següent tram, combinarem pedra amb neu, mirant de fer els flanquejos necessaris cap a la cara nord. Menys abrupte en aquest punt.
Després d’alguns flanquejos prou aeris i abans d’un pas vertical de pocs metres, però amb molt pati, decidim treure la corda i assegurar-nos. Aquest pas, de IIIº, és franc, però no val a badar, doncs no ens hi podem permetre una caiguda. (vegeu vídeo a continuació)
A partir d’aquest punt ja seguirem sempre encordats i a l’ensamble, ja que les dificultats i, especialment, l’ambient aeri seran presents fins pràcticament la Tuqueta Roya, el penúltim cim del crestall.
Seguirem fent grimpades que no passen del IIº i flanquejos amb neu, ara ja si, sempre per la cara sud, fins que arribarem a la carena cimera, suficientment ample com per caminar i que ens portarà al cim de Las Espadas (3.332m.)
Fem un descans ben merescut, però donada la llargada i duresa del recorregut, anem a molt bon ritme i amb temps més que suficient per completar la cresta íntegra amb èxit i amb llum de dia.
Després del descans, baixem per una rampa de neu sense problemes i seguirem amb la tònica de grimpades exposades…
Descensos amb rampes de neu de 60º i mixtes…
I flanquejos molt aeris i continuats que ens faran suar i parar molt de compte. A la següent imatge, Las Espadas ja queden prou lluny i estem fent el tram més tècnic de la ruta, a causa de la neu. Anem amb els cinc sentits activats.
Després d’una desgrimpada mixta on cal extremar al màxim les precaucions, arribem al famós pas del funambulista, curiosament pelat de neu en la seva part inicial. Aquest pas, amb parets molt verticals a banda i banda, és bastant estret, però si no es té vertigen, es passa sense problema.
De fet, en aquest punt, la dificultat la van trobar a la part final (vegeu imatge superior), donat que l’ascens normal es fa seguint el fil de la cresta, però la neu, en no massa bones condicions feia perillós l’accés i finalment, fent un flanqueig amb neu a uns 70º/75º per la cara nord, trobem una fissura ideal per posar un friend (o més si es vol) i seguir progressant. Aquest pas, el podem considerar de IVº.
Pocs metres més amunt, hi ha múltiples blocs per muntar una bona reunió i petar la xerrada mentre acaba de pujar l’Aura. Sobretot, no ens deixem el material a la paret, que va car! (vegeu vídeo a continuació)
Tot seguit, sense cap dificultat especial més enllà d’una aresta de neu aèria, arribem a la Tuca Llardaneta (3.311m.), on no fem cap foto donat que hem d’anar fent via. A la següent imatge, l’aresta de neu que trobem just abans del cim de la Tuca Llardaneta. Al fons podem apreciar els cims de Las Espadas.
Des de la Tuca Llardaneta, ja veiem el Posets molt a prop.
Però encara haurem de fer una última desgrimpada que agafarem amb molt de compte, donat que és molt vertical i amb força neu en les parts més exposades.
A continuació passarem per la Tuqueta Roya (3.273m.), de pur tràmit i ja serem al coll on surt el corredor Jean Arlaud (que haurem de fer algun dia) previ al cim del Posets. En aquest punt ens desencordem i emprenem l’ascens de l’última pala, fàcil, fins al cim del Posets (3.375m.), on l’alegria s’apodera de nosaltres! (vegeu vídeo a continuació)
Fem una última mirada a la Cresta de Las Espadas. Quin escàndol!
Són les 4 de la tarda i tenim assumit que arribarem al cotxe de fosc, però intentarem arribar al refugi amb llum de dia. Dit i fet, emprenem la baixada per l’aresta sud del Posets, que ens menarà al Collado del Diente, ben visible a la part inferior dreta de la següent imatge. Amb l’esmolat cim del Diente de Llardana (3.091m.) just a sobre.
Al coll fem una parada per menjar alguns ganyips i emprenem el descens de la Canal Fonda, fàcil i amb neu dura.
Al sortir de la Canal Fonda, enllaçarem amb el camí que hem realitzat tot pujant al matí, fins al refugi, on arribem a les 18h amb llum de dia. Fita aconseguida!
Al refugi, tot són felicitacions per part d’altres cordades que ens han vist realitzant la Cresta Espadas. El guarda del refugi, també ens felicita i es mostra molt content, en part també pel neguit que devia tenir, doncs ens havia trucat feia una estona per saber com anava, però portàvem els mòbils en mode avió.
Conversem també amb el Josep, un company amb el qual hem fet alguna activitat anteriorment i, curiosament, l’endemà faran el Posets per la ruta normal amb un company.
Després de conversar una estona i recuperar alguns estris que havíem deixat a les taquilles del refugi, emprenem el descens fins al pàrquing del Pont d’Espigantosa. A mig baixar se’ns fa fosc, però el camí no té massa pèrdua i la calma de la nit ens engoleix.
Activitat per emmarcar, dura, tècnica i amb molts altres al·licients, com la companyia, que faran que el record perduri, esperem que per tota la vida.
Si us plantegeu fer aquesta activitat en condicions hivernals, és molt important considerar la llargada, duresa, condicions de la neu i meteorològiques, així com la capacitat tècnica, doncs el grau d’exposició i compromís són molt elevats en la majoria del seu recorregut. No dubteu a contactar-me per qualsevol consulta que tingueu.
