Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Vall de Pineta, Bielsa (Huesca)
- Distància: 21 Km
- Desnivell positiu: 1r dia +1.400 / 2n dia +800m. i -2.300 m.
- Temps: 12:00 hores
- Dificultat: AD. Corredors de neu/gel fins a 60º / M4 o IVº segons condicions.
- Material: Grampons i dos piolets tècnics. 2 o 3 cargols de gel de diferents longituds, 3 friends petits i mitjans. Algun tascó petit pot anar bé. Corda de 40 metres. Material per assegurar/rapelar. Material per fer Abalakov.
Crònica:
Tenim un cap de setmana llarg al davant, donat que el dia de reis cau en dilluns i, gràcies al fet que fa setmanes que no neva amb intensitat i la neu està molt assentada, decidim fer alguna cara nord important i en altitud. Finalment l’escollida és la del Mont Perdut.
Així doncs, el dissabte agafem els trastos i ens encaminem cap a la bonica Vall de Pineta, on deixarem el cotxe al pàrquing que trobem al final de la carretera asfaltada, abans d’arribar al Parador de turisme que hi ha situat a la fi d’aquesta, en un enclavament realment espectacular.
En aquest indret, a l’hivern i si les condicions ho permeten, hi ha una estació d’esquí de fons. A l’estiu fan pagar per estacionar, però avui no hi trobem ni l’estació oberta, per manca de neu, ni haurem de pagar per estacionar. Mirant cap al fons, ja podem veure el circ que tanca la vall i el camí que puja cap al balcó de Pineta.
Acabem de preparar el material, ens calcem les botes i comencem a caminar seguint els cartells indicadors cap al Lago de Marboré, que anirem trobant si resseguim el camí que va a prop del riu Cinca. Ens anem creuant amb forces turistes, però cap alpinista.
Anirem guanyant alçada pel mig d’un bosc de faigs, fins que sortirem d’aquest i ja trobarem la casca del Cinca, avui pràcticament seca, i les restes de les habituals grans allaus que hi ha en aquest sector després de fortes nevades. Analitzem el camí de pujada.
I comencem a remuntar fins ben a prop de la cascada del Cinca, on farem un brusc gir de dretes per enfilar un evident esperó. Les vistes cap a la vall són espectaculars i de gran bellesa.
A partir d’aquí el camí, sense neu, està molt fressat, però amb neu haurem de seleccionar quin és el millor itinerari a seguir segons les congestes i condicions de neu que trobem. Pot ser un pèl perdedor en algun punt, però generalment no s’allunya massa del camí d’estiu.
Sigui com sigui, tindrem el referent de l’inici de l’embut de Pineta, que haurem d’atacar per la seva esquerra.
Finalment, ens situem al flanqueig previ a l’accés de l’embut de Pineta. Encara que a la següent imatge no ho sembli, hi ha força ambient i cal parar compte a no patinar.
L’accés a l’embut l’hem hagut de fer per una rampa prou dreta, però el bon estat de la neu ens ha facilitat les coses.
Superat aquest pas, ja entrem a l’embut, que haurem d’anar remuntant (cal posar un ull als espadats de davant, ja que és habitual que caigui alguna cornisa o purga de neu) i una vegada guanyem una mica d’alçada, anar tendint de forma evident cap a l’esquerra on, un últim flanqueig una mica aeri, ens deixarà al balcó de Pineta (últim punt on trobarem cobertura telefònica per cert).
Arribats a aquest punt, veiem per primera vegada la cara nord del Monte Perdido, que ens deixa sense paraules, per més que ja l’haguérem vist en altres ocasions.
Forces cordades són les que decideixen fer bivac en algun dels nombrosos blocs de pedra que poden servir per a aquests afers, com per exemple un grup de quatre persones procedents de Toledo que ens vam trobar i que, l’endemà, tenen la idea de fer la nord del Monte Perdido també.
Nosaltres decidim fer nit al refugi lliure situat a la bretxa de Tucarroya, pel que haurem de caminar una mitja horeta més, primer en direcció al Lago de Marboré per, després, remuntar una breu canal que ens deixarà a la bretxa. El refugi, on estarem ben sols avui, queda entaforat al mig de l’estret pas fronterer amb França i, de fet, és propietat del Club Alpin Français de Lourdes.
El refugi està en prou bones condicions, malgrat que alguna de les últimes tempestes devia obrir la porta del refugi i, com a conseqüència, vam trobar força neu a l’interior d’aquest.
Aprofitem la poca estona que ens queda amb llum de dia per observar la cara nord, segurament ja sabeu de quin cim.
Fonem una mica de neu aprofitant l’estufa de llenya, ens preparem el sopar i després d’unes bones converses, passem una bona nit, doncs malgrat que fa el mateix fred a dins del refugi que a fora, aquí no patim per la brisa i, a més a més, tenim la comoditat dels matalassos i mantes.
L’endemà al matí, agafem energia tot fent un bon esmorzar, preparem els estris i comencem l’aproximació fins a l’inici del con de dejecció que hi ha just a sota el famós serac de la glacera, que tot sigui dit, cada any que passa és més esquifit. A l’esquerra de la imatge, el primer corredor que haurem de remuntar.
En aquest punt coincidim amb el grup de Toledo, però nosaltres anem avançant i obrim traça, cosa que ja ens agrada.
Aquest primer corredor no supera els 45º en cap cas i trobem la neu en prou bon estat. Si bé l’inici és prou ample, la segona meitat d’aquest s’estreny i fa que sigui molt més estètic.
En sortir d’aquest primer corredor, haurem de girar cap a la dreta per flanquejar una part de la glacera, fins a un evident esperó rocós que veurem més endavant. Abans però, fem una parada per hidratar-nos i prendre unes fotos de l’espectacular paisatge.
En la següent imatge, es pot veure tota la plana de Marboré, el seu llac, avui glaçat i la bretxa de Tucarroya, on hem passat la nit.
Després d’aquest descans, el grup de Toledo decideix passar a davant i obrir traça en direcció al ressalt de roca que podeu veure a la dreta del grup en la següent imatge.
Ells decideixen passar-lo per sota, nosaltres tirem pel dret i el passem per sobre. Tot seguit, ens trobarem una rimaia d’una mica més d’un metre d’alçada, potser 1,5 metres i amb la neu molt tova, fet pel qual, va ser el punt més delicat de tota la pujada. Cal buscar el millor punt per creuar-la.
Superat aquest pas, anem remuntant una rampa amb la neu bastant tova i amb uns 45º/50º d’inclinació, que ens deixarà just a l’entrada del segon corredor de la jornada.
Arribem a l’entrada del corredor i com que el veiem en prou bon estat anem tirant amunt sense muntar reunió (a la dreta de l’entrada pot ser un bon lloc), tot i que la roca en aquest segon corredor no és gens bona.
Aquest corredor té un primer tram bastant encaixonat i espectacular, però on generalment tindrem bones condicions. No passa dels 55º.
És en la segona part del corredor, d’uns 60º puntuals, on podrem trobar algun ressalt en mixta o algun tram de gel, difícil d’assegurar. Avui les condicions són molt bones i la neu dura/gel es deixava clavar molt bé i els piolets traccionaven fantàsticament.
Passat aquest tram, haurem d’acabar de remuntar una rampa d’uns 35º/40º fins a un replà on s’acaben les dificultats i ja només ens quedarà resseguir un ample llom fins al cim.
Finalment fem el cim del Monte Perdido (3.355m.). El dia és esplèndid i les vistes a totes bandes són espectaculars.
Després de les fotos de rigor i d’intentar detectar tot aquell cim o vall coneguda, comencem a baixar per la ruta normal, on trobem força gent per cert. A continuació podem veure el pas per l’Escupidera, avui en unes condicions de neu dura fantàstiques. Malgrat que no ho sembli, cal parar molta atenció en aquest indret, doncs és un dels punts negres del Pirineu, donat que una relliscada et pot dur a caure per una paret de 90 metres d’alçada.
Passada l’Escupidera, arribem al Lago Helado, que evidentment en aquestes dates fa honor al seu nom. Aquí farem un breu descans i conversarem amb els companys de Toledo i altres alpinistes que van per la ruta normal.
A continuació, podem veure una imatge realitzada des del Lago Helado i on podem apreciar l’Escupidera, el cim del Mont Perdut i el fantàstic sol que ens acompanya avui.
Després d’aquest merescut descans, reemprenem el camí tot remuntat el Cuello del Cilindro, a la dreta de la següent imatge i amb el Pico Cilindo (3.328m.) al centre.
Arribats al coll, tornarem a entrar a la cara nord del Mont Perdut, on unes rampes no massa inclinades i amb una bona neu, ens fan baixar ràpidament i sense problema.
De fet en aquest punt el problema serà trobar el punt de baixada adequat de les grades que hi ha a la part baixa de la cara nord, ja que a la primavera, en la primera canaleta que trobem, hi ha una instal·lació de ràpel que facilita les coses.
Ara a l’hivern però, la cosa és molt diferent i aquesta està completament tapada per neu i gel, fet pel qual i, en condicions de neu molt abundant, se sol poder desgrimpar amb compte. Avui però, trobem una placa de gel completament vertical i rapelem amb el sistema Avalakov (tenir-ho en compte pel material a dur). Hi ha dues opcions més de baixada amb possibilitat de desgrimpar, resseguint la paret cap a l’est. Recomanaria revisar-les abans de decidir per on baixar.
Superat aquest pas, ja només ens quedarà desfer tota la plana de Marboré fins al Balcón de Pineta i emprendre la llarga baixada que ja coneixem, per haver remuntat el dia anterior, fins a l’estacionament de Pineta.
Arribats al cotxe, no podem deixar de mirar el recorregut de baixada des del Balcón de Pineta i que és força visible des d’on ens trobem.
A tall de resum, aquesta és una de les grans cares nord del Pirineu i una de les clàssiques per excel·lència.
Malgrat que aquesta activitat se sol fer ben entrada la primavera, entenem que en ple hivern i, si les condicions meteorològiques i d’estabilitat del mantell nival ho permeten, és una activitat molt completa i que ens farà gaudir en el seu màxim exponent d’aquest sector del massís pirinenc.
En cas que l’estabilitat del mantell nival no sigui l’adequada, cal evitar per complet aquesta zona, on cada hivern es donen grans allaus que podem veure acumulades al fons de la vall.
