Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Refugi Marialles, Vernet (Conflent)
- Distància: 17,75 Km
- Desnivell positiu: 1.113 m.
- Temps: 7:30 hores
- Dificultat: PD. Dificultat amb uns 20cm. de neu recent caiguda sense base prèvia. Sense neu és F+.
- Material: Res especial. Amb neu és recomanable dur grampons, piolet, corda de 30 metres i bagues per llaçar merlets. Material per assegurar/rapelar.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
Aprofitem el primer cap de setmana de novembre, l’últim en què, enguany, obre el refugi de Marialles, per tal de passar-hi la nit prèvia a l’ascensió. Decidim pujar en cotxe fins al refugi, però cal fer-ho amb un vehicle alt, donat que la pista d’accés és bastant irregular. En cas que no es vegi clar, es pot aparcar a Coll de Jou, punt on s’acaba l’asfalt i caldrà pujar caminant en 2 hores fins al refugi per un sender molt ben indicat.
Sigui com sigui, arribarem al refugi, on els colors de tardor i la boira ens ofereixen unes vistes d’allò més maques.
A causa de la previsió de mal temps, estem pràcticament sols al refugi, amb l’excepció d’un grup de 3 persones arribades des d’Ulldeter, tot fent una travessa de 3 dies. El refugi està molt ben condicionat i el tracte rebut pels guardes va ser molt bo.
Acabem de gaudir la tarda i el vespre al costat de la llar de foc.
L’endemà al matí, el cel era ben clar, però amb poca estona es va ennuvolar i vam començar a caminar amb la incertesa de si el mal temps s’avançaria segons l’horari previst. De fet, ja descartem per complet de fer la cresta Gasamir, que era l’objectiu inicial. Sigui com sigui, el camí a seguir està molt ben indicat en tot moment.
De seguida ens endinsarem en un bonic bosc on haurem de creuar algun torrent.
La pujada es manté en tot moment còmode i suau, però se’ns posa a ploure, cada vegada amb més intensitat, fet que ens obliga a treure l’impermeable.
Anirem progressant fins que arribarem a un curs d’aigua amb més cabal, que és el Riu Cadí, però on curiosament no hi ha cap passarel·la per creuar, pel que haurem de buscar el millor lloc per fer-ho, avui amb un cabal més elevat de l’habitual.
Passat el Riu Cadí, seguirem remuntant còmodament fins a una bifurcació, on haurem d’abandonar el GR i agafar el sender que ens durà cap al nostre objectiu, el Canigó.
A partir d’aquest moment, tot el que era pluja, es converteix en neu i en poca estona el terra ja comença a enfarinar-se.
L’element principal que havíem de tenir durant la ruta, era el vent, però de moment no feia acte de presència. Tot i això, decidim fer una parada a la cabana d’Aragó, per tal de refer-nos, menjar uns ganyips i analitzar si seguim l’ascensió o bé, ho deixem córrer.
Després de comentar-ho, decidim seguir pujant, donat que encara tindrem un terreny molt amable fins al Pla de Cadí. El vent però, comença a fer la guitza.
Arribats al pla de Cadí, comencem la pujada fins a la portella de Vallmanya, on no hem d’acabar d’arribar, tot fent llargues llaçades, sota una intensa nevada i un vent ja destacable. Ens trobem amb la Font Nostra, on brolla un bon doll d’aigua.
Seguirem remuntant les llaçades que fa el camí fins que arribarem a una bifurcació, on seguirem per l’esquerra, per situar-nos ja sota cim.
A mesura que ens apropem, ja comencem a intuir la bretxa Durier entre la neu i la boira.
Arribats a la base la bretxa, veiem que ja s’hi han acumulat ben bé uns 20 centímetres de neu nova i caldrà parar molta atenció a no relliscar i mirar bé on posem peus i mans.
A mitja canal, veiem el famós gendarme, que s’aguanta en un interessant equilibri.
Acabarem de superar alguns petits ressalts i esglaons, amb molta precaució.
I finalment farem cim! Dalt del Canigó (2.785m.) amb força vent i visibilitat nul·la, però amb una gran il·lusió després de la duresa meteorològica, que ens ha complicat considerablement l’ascensió.
No ens entretenim gens, ja que fa fred i encara hem de baixar per la bretxa Durier, sabent que està en condicions força delicades.
Així doncs, amb molta cautela, comencem a desgrimpar tot assegurant al màxim mans i peus.
Acabats de baixar de la bretxa Durier, haurem d’anar desfent el camí ja realitzat de pujada. Curiosament, en el moment que havien de començar les precipitacions, el cel s’aclareix i podem veure la cresta Gasamir (l’objectiu inicial) tot i que el vent segueix bufant molt fort.
Tornem a fer parada al refugi Aragó, ara ja amb un sol espatarrant i poc vent.
Anirem descendint de forma ràpida gràcies al fet que el terreny és de bona petja.
Ja arribats a l’estacionament, les vistes són esplèndides.
Abans de marxar, observem que els guardes ja han tancat definitivament el refugi, fins la temporada vinent.
Ha estat una sortida excel·lent que, malgrat no poder fer l’ascensió prevista per la cresta Gasamir, ens ha meravellat la vista amb els preciosos paisatges de tardor que hem trobat des de les valls, fins més amunt del refugi.
A més a més, les inclemències meteorològiques l’hi han donat un punt entretingut a la que, amb bonança meteorològica i sense neu, no és una sortida exigent tècnicament més enllà d’algun pas de IIº a la bretxa Durier.
