Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Bagergue (Val d’Aran)
- Distància: 20,7 Km
- Desnivell positiu: 1.450 m.
- Temps: 6:30 hores
- Dificultat: Fàcil. Sempre caminant. A la part final terreny trencat i dret, cal parar compte.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
El dia s’aixeca força ennuvolat i, de fet, només entrar al cotxe per pujar a Bagergue es posa a ploure a vots i barrals. Afortunadament, al cap de mitja hora va parar de ploure i vam optar per mantenir els plans i anar veient que passava.
Per arribar al punt de sortida cal arribar a Bagergue i seguir pel carrer que rodeja el poble i més amunt desemboca en una pista de terra que mena a la Borda Lana. Just abans d’un pas canadenc, amb panells informatius, estacionarem el cotxe.
Si algú ho desitja, pot ser recomanable resseguir la pista que neix a la dreta (una vegada creuat el pas canadenc), però assegureu-vos que no estigui prohibit accedir-hi. Recomanable dur un cotxe alt o 4×4 si voleu seguir pujant.
Comencem a caminar per la pista i a guanyar alçada sobre l’Arriu Unhòla.
A mesura que anem guanyant alçada, detectarem que l’Arriu Unhòla va guanyant en coloració rogenca, i es que també és conegut com a Riu vermell, degut a l’alta concentració de ferro que tenen les seves aigües i que generen aquest peculiar color roig a les pedres i troncs de la llera del riu.
Cal anar seguint en tot moment aquesta llarga pista fins a l’alçada de la Cabana de Calhaus, un refugi de pastors. Pocs metres abans d’aquest, veurem un bonic salt d’aigua.
I si girem la vista cap amunt, ja veurem la cabana de Calhaus.
En aquest punt cal estar alerta i no seguir per la pista, en cas contrari, donarem una considerable volta.
Uns metres abans de la Cabana de Calhaus cal girar a la dreta i pujar pel fort pendent. Trobarem algunes fites escadusseres, però la direcció a seguir es prou evident.
Després de molt pujar, arribarem al GR-211, en el que sembla una antiga pista de les explotacions mineres que hi havia en aquesta zona.
Al cap d’una estona arribarem a la desembocadura del Lac de Montoliu, situat en un bonic entorn. Ja veiem el majestuós Maubèrme al fons i la seva cresta est, ben retallada.
Aquí abandonem el GR-211, que s’allunya de l’estany en direcció a Montgarri, i haurem de voltar l’estany per la seva dreta fins arribar en un pla on, si aixequem la vista cap al coll que ens quedarà a la dreta, veurem una pedrera i a dalt de tot una edificació mig en runes. Són les mines d’Urets i cap allà ens hem de dirigir.
Acabarem de pujar per una rampa d'»obra».
Fem una visita a les restes d’aquestes mines, amb precaució, i ens n’adonem de la duresa de treballar en aquest entorn i més en l’època i els mitjans que ho feien.
Una vegada feta la visita, seguirem la carena en direcció nord-oest. De fet, seguirem els rastres d’uns antics rails de les mines i fins i tot passarem per algun túnel.
Les vistes cap al Lac de Montoliu i el seu entorn són espectaculars des del punt on ens trobem.
Seguim pel còmode camí i davant nostre ja veurem el Port d’Urets i l’imponent Tuc de Maubèrme darrera d’aquest.
El dia era força inestable, es va posar a bufar un fort vent de sud i les nuvolades anaven creixent, pel que vam parar a descansar, menjar una mica i decidir què fèiem (donat que volíem pujar per la cresta est) a l’interior del confortable refugi lliure del Port d’Urets.
La cresta est del Tuc de Maubèrme és una cresta sense molta dificultat, amb passos de com a molt IIIº, bastant aeris. Tenint en compte la inestabilitat meteorològica i que el fort vent no semblava voler afluixar, vam decidir pujar per camí normal. Per fer-ho vam aprofitar el corriol que flanqueja per sota del cim, a la cara sud.
Aquest camí enllaça amb el camí de la ruta normal que puja del vesant est del Lac de Montoliu i se’n va a buscar la cara nord de la muntanya, on a través de diverses canals, s’aconsegueix pujar sense fer ús de les mans.
Fins que assolim el cim, de 2.880 metres, i trobem les característiques fites gegants.
El vent de sud és molt fort i ,degut a això, es formen gran nuvolades a la cara nord del massís.
No ens entretenim gaire i comencem a baixar abans de que ho fem volant degut al vent.
Per fer-ho seguirem el camí normal cap al Lac de Montoliu i desfarem el camí ja conegut de la pujada.
Abans però, no em puc estar d’apropar-me a l’Arriu Unhola i contemplar la singularitat de les seves aigües.
Aquesta és una ascensió molt recomanable, ja que passa per un entorn molt singular i on podrem veure canvis de paisatges en tot moment. A més a més, descobrirem part del passat miner d’aquesta contrada.
Per fer aquesta ascensió des de Bagergue cal un bon estat físic, ja que els quilòmetres i desnivell a realitzar podrien passar factura.
Una resposta a «Tuc de Maubèrme (2.880m.)»