Midi d’Ossau (2.884m.) per les tres xemeneies

Dades de la sortida:

• Lloc de sortida: Cabane de l’Araille, Laruntz (Val d’Azun)
• Distància: 14,5 Km
• Desnivell positiu: 1.410 m.
• Temps: 8:00 hores
• Dificultat: AD-. Els passos més delicats a la 1a. xemeneia. La segona és prou aèria, però més fàcil. La tercera no té massa història.
• Material: Casc, talabard, corda (60m.) i material per si cal assegurar i rapelar algun pas.
• Track de la ruta: Prémer aquí.

Crònica:

Després de la intensa activitat del dia anterior, tot pujant el Balaitous, decidim fer el Midi d’Ossau per la seva via més habitual, la de les tres xemeneies, donat que físicament és menys exigent que les altres i tampoc haurem de carregar tant material. És una ascensió amb prou desnivell però estem bé físicament i en un dia creiem que ho podrem fer sense problemes. Per tant, passades les 9 del matí (horari impropi per part nostre) ens plantem a l’estacionament que trobem uns 700 metres després de creuar el pas del Portalet.

Preparem els estris, travessem la carretera i ens dirigim cap als bonics prats que tenim vers oest, on ja trobarem cartells informatius just abans de creuar un pont.

En aquesta zona, segons l’època, hi ha molts ramats d’ovelles i, de fet, podrem comprar formatge en alguna de les granges que hi ha. Això sí que és producte de quilòmetre zero!

Passat el primer pont, ens desviarem de la pista i seguirem per sender entre els prats de pastura, tot creuant un parell de ponts més.

Al final dels prats, començarem a guanyar alçada ràpidament, sempre per camí còmode, tot fent unes llargues llaçades. Al fons de la vall, podem contemplar l’estacionament i al centre de la imatge el coll fronterer del Portalet.

Al cap d’una estona de pujar, arribarem al Col de Soum de Pombie i haurem de seguir cap al Refuge de Pombie, on arribarem igualment per sender còmode. Si bé és cert que des del coll primerament baixarem uns metres per, després, tornar a pujar.

Finalment arribarem al bonic entorn del Refuge de Pombie, on també hi ha un petit estany anomenat Lac de Pombie. Obtindrem magnífiques vistes vers les valls i, evidentment, vers el Midi d’Ossau, encara que avui, a causa de la boira, es fa pregar. Al fons de la imatge, podem veure el Col de Suzon, cap on hem d’anar tot seguit.

Passat el refugi, ens dirigim cap a un tram de tartera que es passa prou bé. De fet, és una morrena glacial, símptoma inequívoc de l’existència de glaceres en aquest entorn anys enrere.

Passada la tartera, tornarem al sender còmode fins al ja esmentat Col de Suzon (2.127m.), on les vistes a banda i banda són espectaculars.

En aquest punt, el Midi d’Ossau es comença a deixar veure entre les boires. També veurem l’evident camí que cal seguir fins a la base de la seva paret est, cap on dirigirem a continuació, amb un molest vent que ens acompanyarà tota la jornada.

En pocs minuts arribarem a peu de paret. Cal seguir per la canal herbosa de l’esquerra.

I en pocs metres trobarem la primera xemeneia de la jornada que al mateix temps és la més difícil. Anys enrere no era així, donat que hi havia uns barrots que facilitaven l’ascens, però avui en dia, sense aquests, cal saber progressar per trams aeris tot grimpant/escalant.

En el pas més delicat es conserva un barrot que va d’allò més bé, però si no en volem fer us, tindrem un pas d’escalada de IV on una fissura a la dreta ens serà de gran ajuda i, si s’escau, també podrem protegir amb algun friend de mida mitjana.

Una vegada superat aquest pas, veurem dues instal·lacions per assegurar/rapelar, una amb bagues i cordinos i una altra amb parabolts.

A partir d’aquí entrem en una zona amb diverses alternatives de camí. Sigui com sigui, arribarem a la segona xemeneia sense massa dificultat.

Aquesta segona xemeneia és més aèria que la primera, però més fàcil. Habitualment la gent passa ben bé pel mig d’aquesta, de fet és més fàcil, però més propensa a la caiguda de pedres. Nosaltres pujarem una mica més cap a la dreta, un pèl més vertical i difícil (III+º) però amb roca de gran qualitat.

Hi ha opcions per protegir la pujada amb friends i tascons si s’escau. A dalt de tot veurem una bona instal·lació de parabolts per assegurar/rapelar.

Passada aquesta xemeneia, tornarem a tenir múltiples possibilitats per seguir pujant.  De fet tant en aquest tram, com el d’abans, en pujar i en baixar hem seguit camins diferents. Sembla però, que tots els camins van a parar al mateix lloc.

A mesura que anem pujant, anem guanyant en vistes i la boira ens va quedant cada vegada més avall.

Anirem ascendint pel camí més lògic fins que trobarem un diedre tombat. Estem a la tercera xemeneia, que és la més assequible de les tres.

Com les altres, és fàcil de protegir i a dalt de tot hi ha una instal·lació per assegurar/rapelar. En aquest cas però, no hi ha instal·lació fixa, sinó que trobem un seguit de cordinos i cintes amb maillon.

Passada aquesta xemeneia, ens dirigirem cap a una canal amb el terreny trencat, que haurem de remuntar. Tot seguit farem un flanqueig cap a la dreta i ja arribarem a la característica creu que marca el final de les dificultats.

A patir d’aquest punt només ens quedarà pujar un feixuc pedregar, tot seguint les múltiples fites que anirem veient i que ens dipositaran just al costat del Pointe de France, de 2.878 metres d’altitud i que forma part de les dues puntes cimeres.

El cim principal està una mica més al sud i caldrà fer una desgrimpada i posterior grimpada fàcil per arribar-hi. Aquest, és conegut com a Pointe d’Espagne i fa 2.884 metres d’altitud. Les vistes són àmplies i espectaculars gràcies a la seva verticalitat i isolació.

Després d’estar una bona estona al cim, comencem a descendir més o menys pel mateix camí de pujada, fins a la creu que marca l’inici de la baixada més tècnica. Per tant, tornarem a passar per la canal descomposta, que desgrimparem amb compte de no tirar pedres avall.

Arribats a la primera xemeneia de baixada (la tercera pujant), decidim no muntar ràpel i baixar desgrimpant, amb compte es pot fer sense problemes.

Seguirem baixant, majoritàriament caminant, però també amb alguna curta desgrimpada.

Fins que arribarem a la següent xemeneia, on hi ha cua per rapelar. De fet, és ben factible de desgrimpar, però ja que hem dut la corda fins a dalt, almenys la farem servir. Abans però, i aprofitant que en tenim per una estona, aprofitem per dinar i contemplar les magnífiques boires, que aviat ens engoliran.

Quan ja toca el nostre torn, passem la corda per la bona reunió de doble parabolt amb anelles i rapelem còmodament, vigilant a no tirar pedres.

Seguirem caminant i fent alguna curta desgrimpada fins que arribarem a l’última xemeneia, on uns nois ens ofereixen fer ús de la seva corda per rapelar, fet que acceptem de bon grat. La boira ja ens ha engolit i les imatges són ben fantasmagòriques.

A partir d’aquí ja seguirem per camí còmode i sense variants o possibles dubtes donat que està molt fressat. Anirem contemplant l’espectacular paret sud mentre la boira ens ho permeti.

Com que anem sobrats de temps, decidim fer una llarga parada al Refuge de Pombie per parlar amb els simpàtics guardes i altres usuaris de pas, com nosaltres, o bé que hi faran nit.

Finalment, acabem de desfer el camí fins al cotxe, que no es farà gens pesat gràcies al fet que és de bona petja i amb pujades i baixades suaus.

Aquesta ascensió a l’emblemàtic Midi d’Ossau, la podem considerar com a excel·lent, donada la seva majestuositat i espectacularitat, que no dificultat, en la seva ruta normal, tot i que cal estar avesat a grimpades i desgrimpades amb cert component aeri. A més a més, la bellesa de tot el seu entorn, amb prats verds i senders còmodes, fan que aquest sigui un sector molt a tenir en compte per fer diferents  activitats.