Carles Bascom

09/09/202011/10/2020

Roc Roig (2.225m.) des de Puigcerdà

Fantàstica ruta circular en BTT que tot sortint de Puigcerdà ens menarà fins al cim del Roc Roig (2.225m.), tot passant per l’estació de Guils-Fontanera i el Refugi de la Feixa.

Continua llegint

09/08/202015/08/2020

Alta ruta Gran Bachimala – Perdiguero

Interessant travessa de quatre dies, a cavall d’Aragó i França, on podrem assolir un bon reguitzell de cims de més de 3.000 metres i gaudir dels espectaculars paisatges que ens ofereix aquest sector dels Pirineus.

Continua llegint

02/04/202005/04/2020

Via ferrada Patacons

Les muntanyes de Prades són un seguit de serres que formen part de la serralada Prelitoral. Hi podem trobar gran quantitat d’al·licients, des de pobles amb molt d’encant, fins a varietat de paisatges entre les seves diferents vessants.

A la seva part sud-oriental, entre les poblacions de l’Albiol, Vilaplana i el despoblat de La Mussara, trobem unes cingleres de roca calcària, no massa altes, que són ideals per a la pràctica de l’escalada esportiva. A més a més, també hi trobem la via ferrada de la qual us parlarem, la dels Patacons.

Dades de la sortida:

Lloc de sortida: T-704, Km. 19, L’albiol (Baix Camp)
Distància: 2 Km
Desnivell positiu: 90 metres
Temps: 2:30h
Dificultat: K3+
Material: Casc, arnés, vaga dissipadora, corda de 40 metres i material per rapelar.

Crònica:

Estem al segon diumenge de març i es preveu un dia assolellat, però ventós i amb risc d’allaus al Pirineu, pel que finalment decidim anar cap a les muntanyes de Prades a descobrir aquesta via ferrada, que feia temps que volíem visitar.

Estacionarem el cotxe a qualsevol dels dos costats de la carretera, sent el que ens quedarà a la dreta (pujant) el més gran. Arribem cap a mig matí i ens trobem força gent.

Preparem els estris i, sense entretenir-nos massa, ja ens posem l’arnés, casc, vaga dissipadors i el que creguem necessari (eines per rapelar, vaga de descans,…) i emprenem la curta aproximació.

El camí d’accés, el trobarem al pàrquing que queda a l’oest de la carretera (el de l’esquerra pujant) en la seva part nord. Un corriol primer i un torrent després, seran el camí a seguir, sense pèrdua, tot seguint unes marques grogues. No ens hem de desviar en cap moment, ni tant sols on trobem el grau dels Patacons, on haurem de seguir recte, pel camí dels cingles.

Fins que, en pocs minuts, el sender ens deixarà pràcticament a peu de paret.

Trobem un parell de grups amb guies. El primer ja està pujant, però el segon, molt amablement, ens deixa passar al seu davant. En la següent imatge, podeu veure l’inici de la via ferrada, on trobarem un pany de paret ben vertical que ens dipositarà en una feixa de la qual parlarem tot seguit.

Superat el primer pany de paret, on no hi ha massa problema per progresar, arribarem a una feixa aèria, però a més a més és molt baixa i sense cable de vida, pel que haurem de passar a quatre grapes o, si som gaire alts, gairebé reptant en alguns punts.

Després, el flanqueig seguirà, però ja podrem caminar normalment fins a un arbre, on comença el segon tram d’aquesta via ferrada. En aquest tram, ens haurem d’ajudar de la roca en alguns punts, fet que no afegeix dificultat a la via, ja que les preses són molt generoses.

Primerament superarem un mur vertical, especialment en la seva part final.

I acabarem en una altra feixa, que tot flanquejant cap a l’esquerra, ens durà a un altre pas vertical i estètic, que no té grapes i per tant haurem de buscar les preses, que aquí ja no són tant abundants.

Tot seguit, un petit diedre ens deixarà en una altra gran feixa on avancem al grup que portàvem davant. Fins aquí les dificultats no passen de K3. En aquest punt hi ha una escapatòria a mà dreta.

Seguirem cap a la nostra esquerra per una feixa que es va estrenyen i ven aviat arribarem a la continuació de la via ferrada. Un breu pas vertical ens durà a una altra feixa. Si, avui la cosa va bastant d’anar passant d’una feixa a l’altra.

Per tant, ja accedim a la feixa i a la part final, ja podem veure el pas estrella de la via, un flanqueig desplomat i molt aeri.

Aquest desplom, el trobem equipat amb una cadena i si esteu acostumats, no fa pas impressió i es supera sense fer gaire força de braços.

Passat el desplom, seguirem el flanqueig, ara ja caminant i comença la part dels ponts, que en total seran 4. Per accedir al primer, de 22 metres, haurem de descendir una mica. A la següent imatge, podeu veure el pont, el descens a realitzar per arribar-hi i la part final del flanqueig desplomat.

Passat el pont, arribem a una altra feixa que a mesura que avancem va desapareixent, fins a trobar una escala metàl·lica que enllaça amb la paret vertical que tenim just a sobre.

Superem aquest pany de paret sense problema i davant nostre ja veurem el que resta de via ferrada, començant pel pont més llarg, de 28 metres, on accedirem tot pujant un breu pany de paret.

En la següent imatge, podem veure el segon i tercer ponts. Cal dir que tots ells estan molt ben tensats i construïts amb materials de primera qualitat.

Per arribar al tercer pont, haurem de baixar uns metres, sense dificultat. En la següent imatge podrem veure el tercer pont, de 22 metres de longitud, un servidor fent el mico i l’esvelta agulla de la qual parlarem tot seguit.

Superat el pont, arribem a una agulla molt estreta i d’uns vint metres d’alçada on tenim la possibilitat de pujar-hi per, tot seguit, realitzar un ràpel de 20 metres que baixa per la mateixa línia de pujada. Decidim no pujar-hi perquè hi ha força gent i no ens vindrà de fer aquest ràpel la veritat.

Donades aquestes circumstàncies, descendim uns metres fins a trobar el quart i últim pont de la jornada, de 16 metres, el més curt dels quatre i el menys aeri.

Seguirem per un flanqueig que ens porta a un petit pont, fet de troncs de fusta. En cas de no dur corda, o fer-nos mandra treure-la, podem agafar l’escapatòria que hi ha en la cova que trobem just en creuar el pont. A dalt de tot, haurem de seguir a la dreta.

En la següent imatge, podem veure el pont i la cova per on hi ha l’escapatòria. Nosaltres, creuarem el pont i seguirem flanquejant fins a trobar un pas que haurem de fer de baixada (visible a la imatge també).

Baixat aquest últim tram de grapes, seguirem flanquejant cap a la nostra esquerra (mirant la paret), fins que arribarem a una curiosa instal·lació de ràpel suspesa enmig d’una escletxa. Vegeu imatge a continuació.

Com podeu veure, l’anella per rapelar, està suspesa a l’aire i enganxada a una cadena per una banda i un cable de vida per l’altra. Instal·lació molt curiosa.

Aquest ràpel fa uns 10 metres de longitud i malgrat que pugui semblar al contrari, no és gens espectacular.

Arribats a baix, seguirem per un evident sender en direcció contrària a la que hem seguit fins ara. Ben aviat arribarem a la Cova dels Patacons, que haurem de superar per l’interior.

Aquí farem una mica d’història sobre aquest indret i el motiu pel qual se’l coneix com a Patacons.

Passada aquesta cova, desembocarem en un torrent que haurem de baixar. Trobarem equipament divers, des d’unes cordes nuades a tall de passamà, fins a alguna grapa amb cable de vida.

Superat aquest tram, ja només ens quedarà desfer el camí en evident direcció est. Tornarem a passar per l’inici de la ferrada i en pocs minuts arribarem al pàrquing.

Com a conclusió, aquesta és una via ferrada amb prou al·licients i ben recomanable. Podem destacar els seus 4 ponts, estètics i ben tensats, però també alguns passos aeris i sobretot, les seves vistes cap al Camp de Tarragona i el Mar Mediterrani. Fàcilment podrem veure vaixells just davant de la costa tarragonina.

Imatges:

*Per veure les imatges a alta qualitat podeu prémer al títol de l’àlbum

22/03/202002/04/2020

Via ferrada Castellaso

Pocs quilòmetres abans d’arribar a Benasque, trobem el petit poble de Sessué, que a banda de ser prou interessant de visitar, al seu voltant té altes cingleres amb magnífiques vistes.

Una d’elles és la Punta Castellaso (1.273m.) on trobem altes parets al seu vessant sud i una antiga pedrera a la seva part baixa. Aprofitant que la roca no és del tot bona per escalar, s’hi ha construït una via ferrada que malgrat no ser difícil, té un interessant component aeri i trams on ens haurem d’ajudar de la roca per progressar.

Dades de la sortida:

Lloc de sortida: Sessué (Ribagorça)
Distància: 2,3 Km
Desnivell positiu: 240 metres
Temps: 1 hora
Dificultat: K3.
Material: Casc, arnés, vaga dissipadora i bon calçat.
Track de la ruta: Prémer aquí.

Crònica:

L’endemà de realitzar la magnífica Cresta de las Espadas en condicions hivernals, activitat que recordarem tota la vida, ens llevem i fem un bon esmorzar, on acabem de decidir que farem alguna via ferrada.

La idea inicial era fer la via ferrada de Sacs, al nord de Benasque, però la trobem clausurada i decidim anar a fer la de Sessué, que a priori és més fàcil i curta, però està encarada a sud i amb el fred que fa, agrairem que ens toqui el sol.

Per arribar-hi des de Benasque, no hem d’entrar al poble, doncs haurem de prendre el trencall que ens menarà al càmping La Borda de Arnaldet. A l’esquerra de l’entrada del càmping, veurem una pista semiasfaltada que recorrerem durant uns 500 metres, fins al costat d’una granja de vaques, on passada aquesta, veurem un cartell indicador de la ferrada. Estacionarem en aquest punt, encara que si es vol, es pot pujar més amunt encara, però ens anirà bé estirar les cames.

Preparem els estris pocs estris que agafarem i emprenem la marxa per la pista que va a l’esquerra, ben indicada amb un cartell de Via Ferrada. L’aproximació no té cap mena de pèrdua, ja que al punt on haurem d’abandonar la pista i enfilar per un corriol, està molt ben senyalitzat també i hi trobem un cartell informatiu amb les característiques de la via ferrada.

Ens endinsem doncs pel sender, on ja començarem a veure restes de l’explotació minera que s’havia fet en aquest indret i de seguida serem a peu de via, on començarem amb un pas fàcil i no massa vertical.

Després de superar aquest breu tram, haurem de caminar per unes feixes, amb compte de no trepitjar la molta pedra trencada que hi ha, per no tirar-ne als companys que pugen darrere.

Al cap de pocs metres, ja serem al peu de la gran paret del Castellaso i, de fet, podem veure pràcticament tot el recorregut que fa la via ferrada en aquesta, que s’endevina molt vertical en alguns punts.

Comencem a pujar per aquest tram, equipat amb grapes, fins que ben aviat no en trobarem i, com podreu veure en la següent imatge, ens haurem d’ajudar de la roca. Trobarem molt bones preses i adherència en tot moment.

Després d’aquest tram sense grapes, arribarem a la part més vertical de la paret, amb algun modest desplom fins i tot. Trobarem passos ben interessants, però en cap moment seran complicats.

Aquest tram intermedi l’estem gaudint molt i veiem la pista per on hem fet l’aproximació i la granja on hem aparcat el cotxe.

Mirant cap a sud, les vistes són espectaculars. Al centre de la següent imatge, podem observar el poble de Sesué.

L’equipament en tot moment és de gran qualitat i en abundància (potser massa), també en els breus i suaus desploms.

Passat aquest tram intermedi de la via ferrada, arribem a un pla herbós ple de cagallons de cabra i no és d’estranyar, doncs si aixequem el cap, a dalt al cim ja en teníem un bon reguitzell espiant-nos.

L’últim tram és un breu esperó que haurem de superar per la seva part esquerra, buscant al punt una mica més vertical i aeri, però sense cap mena de dificultat a destacar.

Les vistes cap a la serra de Chía des d’aquest punt són espectaculars.

Finalment, arribarem al cim de la Punta Castellaso (1.273m.) on ens espera un ramat prou nombrós de cabres. Podem certificar que estan acostumades a la presència humana.

Per baixar, haurem d’anar a buscar un senderó a la cara nord-oest del cim, al principi una mica desdibuixat, però de seguida s’endinsa entre boixos.

Anirem flanquejant cap a l’est fins que ja veurem l’ermita de Sant Sadurní i l’última part del gran esperó sud on s’ubica la via ferrada.

Seguirem aquest corriol fins que enllaçarem amb la pista de pujada, just al punt on trobem els cartells informatius de la via ferrada i ja només ens quedarà desfer el camí fins al cotxe.

Com a resum, aquesta és una via ferrada prou interessant, sense massa pretensions i un pèl curta, però que pot servir per passar mig matí o mitja tarda i aprofitar per conèixer el poble de Sesué i el seu bonic entorn.

Imatges:

*Per veure les imatges a alta qualitat podeu prémer al títol de l’àlbum

14/03/202002/04/2020

Cresta Espadas (hivernal)

El massís de Posets, enclavat dins del Parc Natural de Posets-Maladeta, és un dels massissos més destacats dels Pirineus, no en va, hi trobem el segon cim més alt d’aquesta serralada, el Pic de Posets o Tuca Llardana, de 3.375 metres, a banda de molts altres cims destacats i valls de molta bellesa al seu voltant.

Una forma molt estètica d’ascendir aquest cim, és per la Cresta de las Espadas, on és habitual veure gent a l’estiu. Malgrat la llargada i duresa del recorregut, val la pena resseguir aquest esmolat crestall i gaudir de les grimpades i desgrimpades que ens ofereix. A més a més, podrem assolir cinc altres cims de més de 3.000 metres.

En aquesta crònica, explicarem l’ascensió hivernal per aquest mateix recorregut, que pren una altra dimensió totalment diferent i amb un grau de dificultat i sobretot de compromís i exposició que no s’han de menystenir.

Dades de la sortida:

Lloc de sortida: Pàrquing Espigantosa, Saünc (Ribagorça)
Distància: 18 Km
Desnivell positiu: 2.000 metres (1r dia +600 / 2n dia +1.400 i -2.000)
Temps: 13:30 hores (1r dia 1:30h / 2n dia 12h)
Dificultat: AD+. En condicions hivernals, ruta amb alt grau de compromís, exposició i exigència física.
Material: En època hivernal, 3 friends, de l’1 al 3, alguna estaca de neu, un parell de cargols de gel curt i mitjà, corda de 40m., grampons i un piolet (2 en condicions de neu molt dura o gel).
Track de la ruta: Prémer aquí.

Crònica:

Després de debatre com invertir el pont de La Llum de Manresa amb l’Aura i el Jaume, finalment ens decidim per anar al sector de Benasc i provar una ascensió de la qual pràcticament no hi ha informació en condicions hivernals. Hi anem sense capficar-nos, si no ho veiem clar, no seguirem i agafarem alguna de les escapatòries prèvies al tram més complexa.

Dit i fet, ens plantem a l’aparcament del Pont d’Espigantosa cap a les 4 de la tarda, on haurem de deixar el vehicle i començar a caminar. Abans de pujar és recomanable consultar al refugi l’estat de la pista a l’hivern. En temporada d’estiu, l’accés es fa mitjançant transport públic.

Ens calcem les botes, acabem de preparar i fer recompte del material que durem i comencem la còmoda aproximació cap al refugi Ángel Orús. Ben aviat veurem a la nostra esquerra la cascada d’Espigantosa, que ara no porta gaire cabal d’aigua. De seguida creuarem l’Aigüeta d’Eriste per un pont i començarem a guanyar desnivell per un sender còmode on, al virar a cara nord, ja trobarem les primeres clapes de gel.

Alguns cartells ens anuncien la possibilitat d’allaus a la zona, pel que si s’escau, haurem de parar compte o directament renunciar a pujar a aquest indret.

Seguirem remuntant per un bonic bosc, sempre amb la fresa de l’Aigüeta d’Eriste a la nostra dreta.

En un moment donat, començarem a pujar per un bosc tot fent ziga-zagues bastant continuades i pronunciades, amb neu dura o gel, però les botes s’hi agafen bé.

Fins que finalment ja visualitzarem el refugi i hi arribarem en pocs minuts.

No haurem trigat més d’1:30h a pujar els 600 metres de desnivell i els 3 quilòmetres que separen el refugi del pàrquing.

El refugi Ángel Orús és una gran construcció, feta sobre la base del refugi original. Gaudeix d’unes molt bones instal·lacions i un guarda del tot professional. Acabem de passar la tarda tot conversant i gaudint de la posta de sol per, tot seguit, entrar en calor gràcies a l’estufa de pèl·lets del menjador i el bon sopar servit pel guarda.

L’endemà al matí ens llevem per esmorzar i sortir puntuals a les 7 del matí.

Haurem de seguir direcció nord-oest durant força estona, tot fent un llarg flanqueig per sota els cims dels Forcau Alto i Bajo, on anirem guanyant alçada de forma continuada. Les primeres llums del dia ja s’albiren darrere les muntanyes ubicades al sud.

Bastants metres abans d’arribar a l’accés de la Canal Fonda (per on baixarem moltes hores més tard), haurem de seguir per un evident torrent que ens menarà cap a l’Ibón de Llardaneta.

Quan ja veiem l’Ibón, actualment ben glaçat, i sense arribar-hi, haurem de virar gairebé totalment a nord i pujar per una pala on, a la part alta, sempre queden uns esperons rocosos al descobert. A la següent imatge, podem veure l’inici de la pala i l’Ibón de Llardaneta.

Superada aquesta pala, arribarem una zona més planera, on ja podrem contemplar la Cresta de las Espadas i el coll que anirem a buscar, que és el primer per l’esquerra a la imatge, entre els cims del Diente Royo (esquerra) i el Tucón Royo (o Pavots) a la dreta de la imatge.

Tot pujant cap al coll, veurem perfectament la part més tècnica de la cresta, al sector de Las Espadas. A la dreta, també podrem veure el Posets.

Arribats al coll, ja veiem la vertical cara nord que ens acompanyarà pràcticament en tot moment, que contrasta amb una cara sud més benèvola, que ja canviarà més endavant! Pugem el Diente Royo (3.010m.) i sense perdre temps ja comencem l’ascensió cap al Tucón Royo (o Pavots). Les vistes són espectaculars.

En aquest primer tram, no trobarem masses dificultats més enllà d’alguna pala de neu a 45º/50º i arestes de neu o mixtes, suficientment amples, amb algun pas estret, però que podem fer caminant amb compte.

Arribats al Tucón Royo o Pavots (3.121m.) observem la continuació de la cresta i la cosa ja es comença a posar més abrupte i esmolada.

En els següents colls, passat el tucón Royo, hi ha diverses possibilitats d’escapatòria cap al sud, on veurem un cim bastants metres més avall, que és la Tuca del Forau de la Neu (3.076m.) on no contemplem pas de pujar-hi.

Sigui com sigui, la cosa ja es va animant i cal parar compte, doncs l’aresta és estreta i la neu no tot el dura que podria ser, però es progressa bé.

En el següent tram, combinarem pedra amb neu, mirant de fer els flanquejos necessaris cap a la cara nord. Menys abrupte en aquest punt.

Després d’alguns flanquejos prou aeris i abans d’un pas vertical de pocs metres, però amb molt pati, decidim treure la corda i assegurar-nos. Aquest pas, de IIIº, és franc, però no val a badar, doncs no ens hi podem permetre una caiguda. (vegeu vídeo a continuació)

A partir d’aquest punt ja seguirem sempre encordats i a l’ensamble, ja que les dificultats i, especialment, l’ambient aeri seran presents fins pràcticament la Tuqueta Roya, el penúltim cim del crestall.

Seguirem fent grimpades que no passen del IIº i flanquejos amb neu, ara ja si, sempre per la cara sud, fins que arribarem a la carena cimera, suficientment ample com per caminar i que ens portarà al cim de Las Espadas (3.332m.)

Fem un descans ben merescut, però donada la llargada i duresa del recorregut, anem a molt bon ritme i amb temps més que suficient per completar la cresta íntegra amb èxit i amb llum de dia.

Després del descans, baixem per una rampa de neu sense problemes i seguirem amb la tònica de grimpades exposades…

Descensos amb rampes de neu de 60º i mixtes…

I flanquejos molt aeris i continuats que ens faran suar i parar molt de compte. A la següent imatge, Las Espadas ja queden prou lluny i estem fent el tram més tècnic de la ruta, a causa de la neu. Anem amb els cinc sentits activats.

Després d’una desgrimpada mixta on cal extremar al màxim les precaucions, arribem al famós pas del funambulista, curiosament pelat de neu en la seva part inicial. Aquest pas, amb parets molt verticals a banda i banda, és bastant estret, però si no es té vertigen, es passa sense problema.

De fet, en aquest punt, la dificultat la van trobar a la part final (vegeu imatge superior), donat que l’ascens normal es fa seguint el fil de la cresta, però la neu, en no massa bones condicions feia perillós l’accés i finalment, fent un flanqueig amb neu a uns 70º/75º per la cara nord, trobem una fissura ideal per posar un friend (o més si es vol) i seguir progressant. Aquest pas, el podem considerar de IVº.

Pocs metres més amunt, hi ha múltiples blocs per muntar una bona reunió i petar la xerrada mentre acaba de pujar l’Aura. Sobretot, no ens deixem el material a la paret, que va car! (vegeu vídeo a continuació)

Tot seguit, sense cap dificultat especial més enllà d’una aresta de neu aèria, arribem a la Tuca Llardaneta (3.311m.), on no fem cap foto donat que hem d’anar fent via. A la següent imatge, l’aresta de neu que trobem just abans del cim de la Tuca Llardaneta. Al fons podem apreciar els cims de Las Espadas.

Des de la Tuca Llardaneta, ja veiem el Posets molt a prop.

Però encara haurem de fer una última desgrimpada que agafarem amb molt de compte, donat que és molt vertical i amb força neu en les parts més exposades.

A continuació passarem per la Tuqueta Roya (3.273m.), de pur tràmit i ja serem al coll on surt el corredor Jean Arlaud (que haurem de fer algun dia) previ al cim del Posets. En aquest punt ens desencordem i emprenem l’ascens de l’última pala, fàcil, fins al cim del Posets (3.375m.), on l’alegria s’apodera de nosaltres! (vegeu vídeo a continuació)

Fem una última mirada a la Cresta de Las Espadas. Quin escàndol!

Són les 4 de la tarda i tenim assumit que arribarem al cotxe de fosc, però intentarem arribar al refugi amb llum de dia. Dit i fet, emprenem la baixada per l’aresta sud del Posets, que ens menarà al Collado del Diente, ben visible a la part inferior dreta de la següent imatge. Amb l’esmolat cim del Diente de Llardana (3.091m.) just a sobre.

Al coll fem una parada per menjar alguns ganyips i emprenem el descens de la Canal Fonda, fàcil i amb neu dura.

Al sortir de la Canal Fonda, enllaçarem amb el camí que hem realitzat tot pujant al matí, fins al refugi, on arribem a les 18h amb llum de dia. Fita aconseguida!

Al refugi, tot són felicitacions per part d’altres cordades que ens han vist realitzant la Cresta Espadas. El guarda del refugi, també ens felicita i es mostra molt content, en part també pel neguit que devia tenir, doncs ens havia trucat feia una estona per saber com anava, però portàvem els mòbils en mode avió.

Conversem també amb el Josep, un company amb el qual hem fet alguna activitat anteriorment i, curiosament, l’endemà faran el Posets per la ruta normal amb un company.

Després de conversar una estona i recuperar alguns estris que havíem deixat a les taquilles del refugi, emprenem el descens fins al pàrquing del Pont d’Espigantosa. A mig baixar se’ns fa fosc, però el camí no té massa pèrdua i la calma de la nit ens engoleix.

Activitat per emmarcar, dura, tècnica i amb molts altres al·licients, com la companyia, que faran que el record perduri, esperem que per tota la vida.

Si us plantegeu fer aquesta activitat en condicions hivernals, és molt important considerar la llargada, duresa, condicions de la neu i meteorològiques, així com la capacitat tècnica, doncs el grau d’exposició i compromís són molt elevats en la majoria del seu recorregut. No dubteu a contactar-me per qualsevol consulta que tingueu.

Imatges: