Etiqueta: Refuge des Cosmiques

Dades de la sortida:

• Lloc de sortida: Refuge des Cosmiques, Chamonix (Haute Savoie)
• Distància: 24km
• Desnivell positiu: 1.500 m. (important desnivell negatiu de 2.830m)
• Temps: 13h. (10h fins al Refuge de Goûter i 3h fins a l’estació de Nid d’Aigle)
• Dificultat: PD+. Pendents de fins a 60º. Atenció a algunes zones exposades a caigudes de seracs, esquerdes amagades i allaus segons època. Trams de gel al sector del Mont Maudit.

Fitxa:

Després de fer una estada de 3 dies al Monte Rosa per conèixer la zona i aclimatar una mica, amb el Jaume anem a fer nit a Aosta i de passada fer una mica de turisme per aquesta bonica ciutat. L’endemà anem a Chamonix, base per aquesta propera sortida, on tenim temps de descansar i donar un tomb per aquesta preciosa població, per tant tindrem un dia i mig de descans.

A la pregunta de si ens hem fet la típica foto a l’estàtua d’Horace-Bénédict de Saussure… evidentment que sí! No ens en vam poder estar 😀

Dia 1:

Després del descans toca tornar-se a posar per feina i així ho fem. Ens llevem ben puntuals per agafar el 1r telefèric que surt cap a l’Aiguille du Midi, a les 6:30 del matí. Malgrat que una treballadora de les taquilles ens va dir el dia anterior que no feia falta anar-hi amb antelació perquè no hi puja gaire gent a aquella hora, ens trobem una cua considerable i en conseqüència haurem d’esperar a agafar el que surt a les 7, en aquest sí que ja hi cabem.

La pujada amb el telefèric és molt vertical i espectacular, especialment en el 2n telefèric que agafarem i que ens portarà fins a l’agulla. En poca estona passarem dels 1.030m de Chamonix als 3.812m de l’agulla. Arribats a l’estació superior, sembla que entrem en un parc temàtic, hi ha moltes coses per veure, però nosaltres anem per feina, creuem el pont que uneix el pitó nord i el pitó central i ens fiquem cap a la galeria de l’esquerra, on ja trobarem el túnel de gel (només per alpinistes) que dóna a l’aresta que haurem de baixar per arribar a la glacera.  Aquesta galeria dóna accés també al telecabina Panoramic Mont-Blanc, actualment fora de servei a causa d’una renovació a fons que s’està fent després que una forta tempesta durant l’hivern fes caure un dels cables i algunes cabines cap al Glacier Géant.

Una vegada en aquest túnel, ens calcem els grampons, l’arnès, la corda i un llarg etcètera d’estris i sortim a buscar l’aresta. No està gens malament començar en fred i trobar-te una aresta ben aèria on cal extremar les precaucions. Malgrat tot, la baixada no és pas complicada, només cal vigilar, no córrer i tenir paciència en cas de creuar-se amb cordades que pugin. Cal dir que a l’hivern aquesta aresta l’equipen amb uns passamans per tal que els esquiadors que volen fer el gran descens de la Valle Blanche tinguin més seguretat.

Una vegada superada l’aresta arribem al Col du Midi, una gran glacera pràcticament plana, on habitualment hi podem trobar tendes de campanya. D’aquí estant la vista del Mont-Blanc du Tacul és espectacular i allà que ens n’anem.

La idea per avui no és pas pujar el cim del Mont Blanc du Tacul sinó que simplement volem prospectar el camí que puja fins a l’espatlla d’aquest cim i les seves dificultats en forma de seracs, esquerdes, etc., doncs l’endemà aquest tram el farem de nit. Per tant, anem ascendint les primeres rampes que en cap moment no passen dels 35º/40º i arribem fins a un pas equipat amb una escala. En aquest punt hi ha una llarga, ampla i profunda esquerda. Des d’aquest punt tenim una visió molt bona del que ens trobarem l’endemà i a més a més parlem amb alguna cordada que ens confirma el bon estat de tots els passos entre seracs i esquerdes.

Una vegada recopilada la informació, baixem cap a l’esplanada del Col du Midi i abans d’anar cap al refugi passem per l’Abri Simond, un refugi que a l’hivern quan el Refuge des Cosmiques tanca, el podem trobar obert. Mengem uns ganyips mentre contemplem les vistes de la vall i de l’estètica aresta que porta cap a l’Aiguille du Midi (per ganes ens hi enfilaríem) i tot seguit, en pocs minuts, arribem al Refuge des Cosmiques (3.613m). Aquest refugi, propietat de la Compagnie des Guides de Chamonix, està situat a mitja hora de l’Aiguille du Midi i és un punt de partida ideal per fer activitats tècniques a la zona i, evidentment, per fer la Traversée des Trois Monts que realitzarem demà. Té unes molt bones instal·lacions i un preu correcte comparat amb altres refugis, com el de Goûter. A continuació podeu veure un vídeo gravat des de la terrassa del refugi.

És d’hora i aprofitem per dinar al refugi, que té una bona varietat de plats, i tant el Jaume com jo ens decidim per la truita de muntanya, ja n’hem vist córrer alguna i té una pinta espectacular. La truita és formidable i ben satisfets anem a la terrassa a prendre el sol i gaudir de les vistes. Seiem en les típiques cadires de plàstic de bar i me’n carrego una, estem arreglats! Dissimulo i n’agafo una altra, deixant la trencada en un racó. Al cap d’una estona pugem a les habitacions a descansar una estona fins a l’hora de sopar, ja que ens haurem de llevar a les 12:30 de la nit i tot descans que puguem fer serà benvingut.

A les 18h baixem a sopar i tot seguit anirem a dormir. Aquesta tarda/vespre ha fet tempesta i no sabem com haurà afectat això a l’estat de la neu, doncs a l’alçada del refugi queia aigua. Malgrat tot, per demà es presenta un dia radiant i sense tempestes de tarda.

Dia 2:

Sona el despertador a les 12:30h però de fet ja estem desperts, fa estona que es noten els nervis de la gent, nosaltres però estem tranquils i confiats. Ens hem preparat bé, hem aclimatat bé, físicament ens trobem molt bé i tècnicament sabem que ho podem fer, a més a més la meteorología es presenta benigne. Esmorzem tranquil·lament a la 1h, ens acabem d’equipar i a les 2h comencem a progressar pel Col du Midi darrere una filera de llums dels companys que han sortit davant nostre, la majoria de fet, després anirem avançant unes quantes cordades.

Anem progressant per les rampes del Mont-Blanc du Tacul fins que arribem a la ja coneguda escala (vegeu imatge presa el dia anterior a continuació) per superar la gran esquerda. Després seguim pujant per rampes de 40º/45º i anem superant ressalts entre seracs i rimaies fins que arribem al llom del Mont-Blanc du Tacul. A partir d’aquí comencem una travessa glacial en descens fins al Col Maudit, una altra zona completament plana on fem una breu parada per hidratar-nos.

Tot seguit comencem a pujar la part més complexa de la ruta, l’ascensió per les rampes del Mont Maudit. Al poc de començar hi ha una important rimaia però enguany està ben tapada per neu i no suposa cap dificultat extra superar-la. A partir d’aquí tenim un llarg ascens per un pendent d’uns 45º fins a una altra rimaia, que superem amb precaució però sense complicacions i aleshores arribarem al pas més delicat de l’ascens i on ja tenim formada una cua de gent. Es tracta de l’última rampa que ens deixarà al Col du Mont Maudit.

Mentre esperem el nostre torn analitzem el pas i se’ns fa de dia, literalment. Arribem al pas per la rimaia i seguidament ja comença la rampa final, equipada amb unes cordes que donen seguretat, però no per això hem de badar, hi ha molt gel i cal clavar bé els grampons i el piolet. Pugem a poc a poc i malgrat alguna enganxada amb la corda anem progressant bé. Al tram final no hi ha corda fixa pel que quan arribo a dalt asseguro els últims metres del Jaume i ja hem superat la part més complicada de l’ascensió, amb una inclinació de 60º. En la següent imatge podem veure els últims metres de la rampa.

Tot seguit arribem amb suaus pendents (primer de baixada i després de pujada) fins al Col de la Brenva (4.303m). Fem un descans just abans de començar a enfilar la part més fàcil però alhora la més dura, doncs el cansament i l’alçada poden fer que aquestes últimes rampes es facin molt llargues.

Comencem a pujar primer per les dretes rampes del Mur de la Côte, d’uns 40º. Després la cosa va pujant més suau però feixuga fins que al final sembla que arribem el cim, però no ens fem il·lusions no fos cas que fos un miratge però no, aquesta pujada no enganya, quan sembla que arribes a dalt és que ja ets al cim! Sí, hem fet cim! L’alegria s’apodera de nosaltres i ho celebrem. Fa força vent però no s’està malament.

Després d’uns merescuts minuts al cim, el vent ens fa fora i comencem a baixar per la ruta normal, la de Goûter, que no per ser la normal és fàcil. Si bé tècnicament ho és més que la Ruta dels 4.000’s, aquesta ruta en la seva part final té una aresta ben aèria i no val a badar. Per tant, comencem a baixar amb molta atenció per l’Arête des Bosses. Ens creuem amb cordades que pugen i ens anem cedint el pas, ja que hi ha trams d’aresta afilada on dues cordades no passem.

A mig baixar l’aresta hi sol haver una petita rimaia un pèl dreta, però avui ens la trobem amb un bon tou de neu i es baixa sense problema. Al cap d’una estona més de baixar, s’acaba l’Arête des Bosses i arribem al bivac Vallot, un refugi d’emergència i centre d’investigació amb molta història. A la següent imatge podem veure l’Arête des Bosses amb el Mont-Blanc al fons. També el bivac Vallot.

Fem una parada per menjar uns ganyips i hidratar-nos i encarem la part més fàcil del recorregut fins al Refuge du Goûter, tot passant primer pel Col du Dôme. En aquest punt, si ens ve de gust, podem pujar el Dôme du Goûter (4.304m) una petita prominència sense gaire interès alpinístic. Nosaltres seguim baixant fins que ja veiem el refugi, en pocs minuts hi arribarem, just a l’inici de l’Arête de l’Aiguille du Goûter trobarem un marcat camí que en pocs metres ens deixa a l’entrada d’aquest espectacular refugi.

Arribem cap a les 12 del migdia pel que tindrem temps de sobres de dinar, reposar i comentar la jugada amb el Jaume abans de sopar i  dormir. El Refuge du Goûter substitueix una antiga construcció, que encara no ha estat derruïda, i és força espectacular. Cal dir que els preus també són espectaculars, però està al bell mig de la ruta normal del Mont-Blanc i per tant poden posar preus alts, quan obren temporada de reserves aquestes s’esgoten en pocs minuts.

Dia 3:

L’endemà ens llevem tard vist els dies anteriors, doncs esmorzarem a les 7 del matí, un luxe d’hora, no pas d’esmorzar, molt just. A parer nostre el Refuge des Cosmiques ha estat molt millor en tots els sentits, es nota que el gestionen els guies de Chamonix. Això si, l’aigua dels àpats te l’has de comprar a ambdós refugis.

En qualsevol cas, ens llevem amb sorpresa, ha nevat durant la nit i per tant ens trobarem l’aresta de Goûter entretinguda, tot i que finalment no n’hi ha per tant, el cable de vida dona molta seguretat i la desgrimpada no passa del IIº (vegeu imatge a continuació). Mentre baixem mirem de reüll el corredor conegut com la bolera, però avui sembla que estem de sort i no veiem baixar cap roc, passem sense problema. Tot seguit trobem una petita glacera, deixarem el  Refuge de Tête Rousse a la nostra esquerra fins a arribar a una caseta d’informació.

A partir d’aquí la baixada ja es franca fins a l’estació de Nid d’Aigle, on agafarem el Tramway de Mont Blanc direcció Le Fayet. En alguna parada intermèdia hi ha alternatives per retornar a Chamonix però creiem que val la pena baixar fins a Le Fayet i allà, just davant el tramvia ja tindrem l’estació de trens on trobarem el Rodalies que ens portarà a Chamonix (cal anar a buscar el tren per l’andana 7). També existeix un servei de busos entre ambdues localitats.

Arribem a Chamonix, ens traiem les botes d’alpinisme per posar-nos calçat còmode i anem a dinar per, tot seguit, anar a l’allotjament a dutxar-nos i donar un tomb pel poble fins a l’hora de sopar. Havent sopat traiem el cap a un concert, resulta ser que per aquestes dates de finals de juliol fan un festival anomenat Cosmo Jazz i és ben interessant.

Aquí s’acaba l’estada als Alps i l’ascensió al Mont Blanc ha estat fructífera i com que l’important no és pujar el cim sinó baixar-ne sans i estalvis, ens tornem a fer una foto a l’estàtua d’Horace-Bénédict de Saussure, indicant a terra, perquè hem baixat, tornem a ser aquí, ha anat tot rodó i hem gaudit com nens!

Documental sobre la preparació i l’estada al Monte Rosa i al Mont Blanc: