Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Staffal, Gressoney-La-Trinité (Vall d’Aosta)
- Distància: 24km
- Desnivell positiu: 2.500 m.
- Temps: 3 dies amb etapes d’entre 5 i 8 hores per dia.
- Dificultat: PD+. Pendents de fins a 55º. Atenció a algunes zones exposades a caigudes de seracs, esquerdes amagades i allaus segons època.
Fitxa:
Aquesta aventura la farem amb en Jaume, amb el qual hem anat fent una mica de preparació per no patir gaire i poder gaudir dels bons dies que ens esperen als Alps.
Sortim el dissabte 21 de Juliol de Manresa, en cotxe, i tenim bastantes hores de carretera per davant així que ens ho prenem amb calma. Cal destacar del viatge el pas pel pintoresc poble francès de Sisteron. També passem pel llac de Serre-Ponçon, un dels més grans d’Europa i per la frontera francoitaliana amb els pobles-estació d’esquí de Montgenèvre i Cesana, ja a la banda italiana. Finalment arribem a Gaby, prop de les 21h, poble on dormiren dins de la Val de Gressoney. Cansats, el primer que fem és sopar i anem a dormir aviat, doncs l’endemà ja tenim el primer dia d’activitat.
Dia 1:
Després de fer un bon esmorzar continental, acabem de remuntar la vall fins al sector d’Staffal, on ens toca agafar 2 telecabines i 1 telefèric que ens deixarà a 3.300 metres, a la Punta Indren. El cost de pujar i baixar amb aquests remuntadors mecànics és de 40€ per persona, gens malament si ho comparem amb altres remuntadors alpins.
Per sorpresa nostra, un dia que apuntava assolellat fins ben entrada la tarda, se’ns presenta boirós de bon principi. Amb dubtes, comencen a caminar entre boira per la glacera d’Indren i al cap de poc ens n’adonem que no anem bé, anem direcció Punta Giordani (4.064m) i volíem fer la Piràmide Vincent, però valoran-t’ho i veient el dia que fa, no és pas mala idea per tant seguim cap aquest cim, on trobem un desnivell per davant de +700m. per pendents que no superen els 35º, ideal per una primera jornada després del cansat viatge.
Si no n’hi havia prou amb la boira se’ns posa a nevar també, però el cas és que no tenim fred i la neu no molesta, la boira si, prou feines tenim a veure la traça. Anem remuntant les pales i finalment arribem a l’aresta cimera, on hi ha un breu pas de roca, fàcil, i fem cim. Ens estem una bona estona a dalt, doncs no fa fred i la boira de tant en tant ens deixa intuir el majestuós paisatge que tenim al voltant.
Valoràvem fer la cresta que uneix la Punta Giordani amb la Piràmide Vincent, però com que el dia no millora finalment baixem pel mateix camí que hem pujat. Abans d’arribar a la base de la glacera d’Indren (on hi ha l’estació superior del telefèric) tendim cap a la dreta, però no agafem la traça que puja més directe i amb uns evidents passos equipats direcció refugi Gnifetti, sinó que anem per un pas uns metres més avall que ens menarà directe cap al Rifugio Città di Mantova, on farem nit i que queda uns 130 metres de desnivell per sota del Rifugio Gnifetti. Aquest és un refugi molt confortable, amb habitacions petites, on vam sopar i esmorzar molt bé i l’atenció dels guardes va ser molt bona…i és una mica més econòmic que el refugi Gnifetti 😀
Dia 2:
L’endemà el dia es presenta magnífic, cel serè, però amb una mica de vent. Comencem a remuntar la glacera de Lys i passem ben a prop del refugi Gnifetti, que ens queda a la nostra esquerra, no cal arribar-hi i el passem de llarg. Més enllà d’aquest refugi, entrem de ple en una zona d’esquerdes importants, però les superem sense problema gràcies als ponts de neu existents.
Seguim pujant fins un replà just sota el cim del Balmenhorn. Com que el dia anterior va nevar, la traça es va obrint avui i aprofitem la traça d’una cordada que se’ns ha avançat i ja està enfilant la Piràmide Vincent (4.215m). L’ascensió és senzilla, amb pendents d’uns 30º sense gaire exposició. Des del cim les vistes són magnífiques i veiem tot el cordal carener que segueix cap al Corno Nero i que haurem de resseguir. També contemplem l’espectacular Liskamm Oriental, el Cervino darrere seu i altres massissos com el Gran Paradiso o el Mont-Blanc.
Després de contemplar l’espectacular paisatge i fer-nos les fotos de rigor, comencem a baixar tot encarant-nos cap al Balmenhorn (4.167m), on arribem al cap de ben pocs minuts. Per arribar-hi cal superar un pany de paret equipat amb grapes d’acer i una corda, és un pas fàcil però cal parar atenció. Arribats al cim, ens trobem amb el gran Cristo delle Vette i un refugi lliure (Bivacco Felice Giordano) en bones condicions. Hi veiem gent a l’interior, és possible que hi hagin passat la nit.
En baixar del Balmenhorn aprofitem per fer un mos arrecerats del vent i reprenem el camí. Després de valorar ascendir altres cims o no, finalment resseguim la glacera per la carena però sense pujar cap més cim, per guardar energies i arribar d’hora al refugi, doncs la calor comença a apretar i hi podria haver boires o tempestes. Després de recórrer la bonica glacera i passar per sobre, i sobretot per sota, d’amenaçadors seracs, arribem al coll de Gnifetti i ja ens quedem ben pocs metres per arribar al cim de la Punta Gnifetti o Signalkuppe, segons de la banda que es miri. De fet en aquest punt de la glacera ens trobem en territori suís.
Al cap d’uns minuts arribem al cim i ho celebrem. També celebrem que ja no ens haurem de moure d’aquí, doncs avui dormim a la Capanna Margherita, ubicada just al cim 😅. Aquest és un refugi amb molta història, però per no entrar en detalls us deixo un enllaç on s’explica molt bé el seu llegat acompanyat d’imatges. A continuació podem veure també un vídeo gravat des de la terrassa del refugi, observant la immensa paret est, amb una caiguda de 1400 metres de desnivell.
La Signalkuppe o Punta Gnifetti és el 6è cim més al dels Alps amb els seus 4.554m i la Capanna Margherita és el refugi més alt d’Europa. A títol personal l’experiència de dormir aquí puc dir que és fantàstica, per la seva història, la seva ubicació, la fantàstica posta i sortida de sol, les estrelles, l’atenció dels joves guardes i les instal·lacions, que són ben confortables tenint en compte l’alçada a la qual ens trobem. També vam menjar molt bé. Si hi ha algun però, és que aquella nit vam tenir calor, doncs la nostra habitació coincidia amb la xemeneia de la calefacció. Destacar també que fàcilment podem notar algun símptoma del mal d’altura, com dolor de cap, marejos, etc. És recomanable prendre algun tipus de medicament analgèsic per tal de prevenir aquests efectes.
Després d’un bon sopar i d’una bona conversa amb un català i un alemany, anem a contemplar l’espectacular posta de sol i anem a dormir, obrim la finestra de l’habitació malgrat que la temperatura a fora és clarament negativa, si no ens fregirem com pollastres.
Dia 3:
Tercer dia i últim per aquest sector del Monte Rosa, esmorzem tranquil·lament i ens posem al dia gràcies a la potent connexió wifi gratuïta de la qual disposa aquest refugi. Per les cares ja es detecta la gent que no ha dormit gens bé i qui s’ha llevat amb marejos. Afortunadament nosaltres estem bé.
Ens calcem i sortim a fora per equipar-nos mentre contemplem l’espectacular sortida de sol. Donem una última ullada a aquest singular refugi i comencem a davallar cap al coll de Gnifetti per, tot seguit, començar a pujar cap a la Zumsteinspitze. Aquest cim, de 4.563m, és el 5è més alt dels Alps i en conseqüència serà el més alt que farem de la zona. Segurament també és el que gaudeix de millors vistes. La Punta Dufour (o Dufourspitze) a tocar (vegeu imatge a continuació), el Nordend, el Cervino ben a prop, l’espectacular cara nord dels Liskamms i altres massissos es deixen veure perfectament des d’aquesta posició.
Per arribar a la Zumsteinspitze trobem una aresta de neu prou aèria en el seu tram intermedi i un tram final en mixt, però sempre poc difícil (amb bona innivació serà una rampa de neu sense grimpada mixta).
Davallem amb precaució del cim i aleshores ja agafem “l’autopista” de neu que ens durà fins al telefèric de Punta Indren, abans però haurem de desgrimpar pel camí normal que puja cap al refugi Gnifetti, vertical i equipat amb cordes i travessers de fusta. És una desgrimpada senzilla però que cal agafar amb molta precaució (vegeu imatge a continuació).
Després d’enllaçar els 3 remuntadors mecànics, arribem a Staffal, on vam deixar el cotxe fa 3 dies. Aprofitem la resta de dia per visitar els pintorescos pobles de la vall de Gressoney.
En resum, ha estat una sortida magnífica en una zona que pot donar molt de si i que ha estat ideal per aclimatar-nos de cara a projectes de major envergadura. Destacar les espectaculars vistes que es gaudeixen i l’estada a la Capanna Margherita, sens dubte un dels refugis més singulars on un pot estar.
Felicitats pel reportatge. Ja estic esperant el capítol sobre el Montblanc.
Veient les fotos enveja sana. Molt bé.