Activitat de dos dies, en la qual recorrerem part del cordal nord-oest del Principat d’Andorra, punt d’unió amb Catalunya i l’Arieja, on trobarem bells paratges i un gran ambient d’alta muntanya. Farem nit al refugi lliure dels Estanys Forcats, amb magnífiques vistes de la vall d’Arinsal.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Estacionament PN del Coma Pedrosa, Arinsal (La Massana)
- Distància: 13,4 Km + 10,7 Km
- Desnivell positiu: 1.843 m. + 636 m.
- Temps: 8:40h + 7h (amb parades incloses).
- Dificultat: PD+. Grimpades i desgrimpades curtes de III+º, però aèries.
- Material: Corda o cordino de 15 metres per avançar en ensamble o assegurar amb material. Grampons fins ben entrat l’estiu.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
Dia 1
Estem a principis de juliol i malgrat que tenim moltes hores de sol al davant, ens hi posem d’hora, ja que preveiem una durada aproximada d’unes 10 hores d’activitat i amb alguna possibilitat de breu tempesta a mitja tarda que no convindria que ens enganxés a les altes crestes d’aquest sector del Pirineu.
Comencem la ruta a l’estacionament habilitat per accedir al Parc Natural de les Valls del Coma Pedrosa, situat ben a prop de la base de l’estació d’Arinsal, després de creuar un túnel artificial realitzat després que l’any 1.996 un allau destruís bona part dels edificis d’aquest sector. Afortunadament no hi va haver víctimes, ja que es va evacuar la població després que un primer allau donés el toc d’alerta. Podeu veure un interessant documental sobre aquest allau i les seves conseqüències seguint aquest enllaç.
Seguirem durant uns minuts per una pista sense asfaltar, amb indicacions del GR-11, fins que en una marcada corba de dretes, haurem de seguir recte, tot abandonant la pista, i endinsant-nos en un sender.
La pujada no dóna treva i serà gairebé constant fins al refugi de Coma Pedrosa, però podrem gaudir de magnífiques vistes i la frescor dels diferents torrents que anirem trobant. Trigarem aproximadament 1 hora per arribar a aquest punt a ritme tranquil.
Després d’un breu descans i proveir-nos d’aigua, ja que no tornarem a trobar punts on abastir-nos d’aquest preuat líquid fins al refugi lliure dels Estanys Forcats, on farem nit, reprendrem la marxa en direcció a la Portella de Sanfons.
Cal dir que aquest port de muntanya en alguns mapes apareix com a Port Vell, per la qual cosa serà important tenir-ho clar per tal de no entrar en el dubte.
La pujada cap a la Portella de Sanfons és molt agradable i ben indicada, pel que anirem guanyant alçada i també obtindrem molt bones vistes de l’entorn.
Arribats a la Portella, decidim deixar les motxilles en aquest punt i enfilar ràpidament el Pic del Port Vell (2.653m.) en direcció est.
Desfem ràpidament el camí de pujada fins a la portella, agafem les motxilles i seguirem la carena fàcilment en direcció al Pic de Sanfons, següent objectiu del dia.
La carena fins a aquest cim no tindrà dificultat, més enllà de saber-nos orientar en un tram intermedi on tot un seguit de petits cims ens faran dubtar de si cal seguir pel fil o bé avançar pel vessant oest. Anirem trobant alguna traça de camí o bé, haurem de tibar d’intuïció, però sigui com sigui, el camí serà fàcil.
Després d’anar superant aquest tram de cresta, arribarem a l’ampla carena, d’un característic color rogenc, del pic de Sanfons, amb tres cotes indicades, la més alta de les quals sembla ser l’última per on passarem i que fa 2.886 metres.
Des del Pic de Sanfons obtindrem molt bones vistes de l’entorn, com per exemple del circ de Baiau, al vessant català, amb els seus estanys i refugi homònims (ampliant la imatge el podreu veure) o, fins i tot, la propera Pica d’Estats, amb el Montcalm darrere i el Pic de Sotllo, al fons a l’esquerra.
Des del pic de Sanfons baixarem per un evident i fàcil camí, amb alguns trams una mica descompostos, fins als peus de l’Agulla de Baiau, que opcionalment es pot pujar, però nosaltres decidim flanquejar-la per la seva dreta, on trobarem algunes fites i marques de color groc que ens indicaran el millor pas, amb alguna desgrimpada molt fàcil.
Superada aquesta agulla, decidim que val la pena desviar-nos de la cresta que estem realitzant per tal d’ascendir al sostre d’Andorra, el Coma Pedrosa, motiu pel qual, abans d’arribar a la portella de Baiau, traçarem una diagonal per terreny pedregós, sense camí definit, però amb direcció evident, cap a la Collada del Forat dels Malhiverns, que està situada entre el Pic de Baiau i el Pic de Coma Pedrosa.
Arribats a la collada del Forat dels Malhiverns, deixem les motxilles i pujarem de forma fàcil per camí prou definit fins al cim del Coma Pedrosa, que amb els seus 2.945 metres és el cim més alt del principat andorrà, com ja hem comentat anteriorment. Aquest punt és on trobem el gruix de gent de les dues jornades, ja que en la resta de la ruta, ens trobarem persones en comptagotes.
Després de petar la xerrada i orientar a alguns excursionistes amb baixades alternatives a la normal, desfem el camí fins a la collada del Forat dels Malhiverns, on recuperem les motxilles i aprofitem per dinar, ben merescut! 😋
En acabat, reprenem la marxa tot ascendint per la carena que ens menarà al Pic de Baiau, de 2.886 metres, on arribarem fàcilment i obtindrem bones vistes del nostre proper objectiu, el cim de la Roca Entravessada.
A partir d’aquest punt començarà el tram de cresta més delicat de la jornada i serà on trobarem els passos de III+º.
Però abans haurem de descendir alguns metres, de forma relativament senzilla, fins a l’inici d’un seguit d’agulles que haurem d’anar resseguint ben bé pel fil de l’aresta o bé envoltant-les, especialment pel sector català.
El terreny s’anirà posant cada vegada més aeri, fins al punt que decidim encordar-nos per tal d’avançar a l’ensemble i assegurar algun pas de desgrimpada amb una mica d’ambient i on cal parar compte, tot i que en tot moment tindrem bones preses tant per mans com per peus.
En algun moment dubtem de si seguir pel fil de l’aresta o perdre uns metres per la banda catalana. Certament, caldrà seguir la intuïció de cadascú, però mai ens trobarem cap pas que no puguem superar de forma relativament poc difícil.
Superat aquest tram intermedi, on pràcticament no guanyarem desnivell, ens trobarem davant nostre la pujada final fins al cim. Haurem de seguir estrictament pel fil de l’aresta, ja que nosaltres vam anar pel vessant est (andorrana) i el terreny estava molt descompost, sent molt més estable en el fil central. Finalment, arribarem a una fàcil carena on ja veurem una fita que ens indica el punt més alt d’aquesta.
La Roca Entravessada, de 2.929 metres, és el segon cim més alt d’Andorra i fa frontera amb Catalunya pel circ de Baiau, del qual tindrem molt bones vistes. És un cim poc sovintejat, ja que és més dur de pujar que el seu veí Coma Pedrosa i queda una mica més isolat. Aprofitarem un bon bivac que hi ha just al cim per menjar uns ganyips abans de reprendre la marxa.
Aquest serà l’últim cim de la jornada i ara tocarà anar a buscar un bon lloc per dormir. Si bé es podria realitzar un bivac al mateix cim o al proper coll dels Estanys Forcats, tenim relativament a prop dos refugis lliures com són el de Baiau, al vessant català i el dels Estanys Forcats, a l’andorrà, sent aquest últim el que ens queda més a prop en distància i en el qual haurem de perdre menys desnivell per arribar-hi.
No ens estem massa estona al cim, ja que malgrat anem molt bé de temps, la meteorologia està canviant i no volem acabar xops, així que reprendrem la marxa seguint per la carena en direcció nord, però de forma molt breu, ja que haurem de començar a perdre alçada per l’aresta que es dirigeix en direcció est.
En aquesta aresta és on trobem el camí normal d’ascensió al cim de la Roca Entravessada, però no per això existeix camí fressat. De fet, anirem trobant algunes fites escadusseres, tot i que el camí per baixar acaba sent més o menys evident, tot seguint el fil de la carena pràcticament en tot moment. Aprofitem per afegir alguna altra fita en algun punt on es pot dubtar del camí a seguir.
A mesura que anem baixant, anirem veient els Estanys Forcats, fins que obtindrem una magnífica vista del primer dels estanys (i el més gran) i on, si estem atents, fins i tot podrem veure els 2 refugis existents, un de metàl·lic, més proper a l’estany i un de fusta, més nou i uns metres per sota de l’estany.
Malgrat que en algun moment puguem tenir la temptació de baixar per alguna tartera en direcció a l’estany, caldrà seguir la carena en tot moment.
Durant el descens, si girem la vista cap enrere, veurem el tram de cresta que uneix el Pic de Baiau i la Roca Entravessada. Des d’aquest indret és on millor veurem els petits, però abruptes, gendarmes en els quals es troben les majors dificultats de la ruta.
Seguirem descendint per terreny fàcil fins que, cada vegada més a prop, veurem clarament el refugi metàl·lic, al costat del qual passa el GR que puja des del Pla de l’Estany i segueix fins al coll dels Estanys Forcats i, uns metres per sota d’aquest, el refugi de fusta, al qual ens dirigirem.
Finalment, arribem al refugi dels Estanys Forcats, situat en un balcó vers la vall, uns metres per sota l’estany inferior, a uns 2.640 metres d’altitud.
Aquest característic refugi de fusta, trenca amb l’esquema habitual dels refugis lliures andorrans, fets de pedra de la zona. No en va, aquest és l’únic que no pertany al govern andorrà sinó que és propietat d’una associació de caçadors del país.
Una altra de les diferències que trobem en aquest refugi és que està habilitat amb matalassos, fet que tampoc passa en els refugis del Govern, on trobem unes lliteres de ferro i, a causa d’això, cal dur algun aïllant per tal de passar la nit.
Com que és d’hora, ens instal·lem al refugi, on estarem sols i aprofitem per pujar al llac a buscar aigua, ja que la mànega instal·lada al costat del refugi està tallada i no en porta. Serà un passeig de 100 metres en lleugera pujada, per la qual cosa proveir-nos d’aigua no serà un problema a no ser que estiguem molt trinxats 😅
Finalment, el temps ha aguantat i no ha plogut, pel que aprofitem la resta de tarda per descansar i gaudir de les vistes vers la vall d’Arinsal, que són espectaculars des d’aquest punt.
Acabem la jornada amb un bon àpat calent i ens disposem a dormir en el confortable refugi, malgrat que durant la nit sentirem el vent bufar fort i fer un bon ruixat, dins d’aquesta cabana de fusta la temperatura ha estat molt bona.
Dia 2
L’endemà ens llevem a les 6 del matí i, en obrir els porticons de la finestra, no veiem res a causa d’una densa boira, segurament provocada per la pluja de la nit anterior.
Com que és d’hora, esmorzem tranquil·lament a l’espera de veure si s’aixeca el núvol, però no ho fa i, malgrat tot, decidim seguir amb la ruta (alternativament podríem prendre el GR que passa per sobre del refugi i baixar cap a la vall), pel que endrecem el refugi, ens assegurem de tancar portes i finestres i emprenem la marxa cap als Estanys Forcats, on trobarem algunes congestes de neu, motiu pel qual caldrà parar molta atenció per tal de no lliscar fins a la làmina d’aigua.
De fet, trobarem congestes fins al Coll dels Estanys Forcats, algunes força inclinades, però que podrem esquivar o passar sense massa problema. Tot i això, serà altament recomanable dur grampons fins ben entrat l’estiu.
Arribats al coll, haurem de seguir en direcció nord per tal de dirigir-nos al Pic de Medacorba. De fet, trobarem moltes fites que ens indicaran el camí més fàcil i cal dir que amb la boira que teníem, van ser de gran ajuda.
La pujada no és complicada i tot just en els últims metres haurem de posar alguna mà per mantenir l’equilibri.
Finalment, després d’anar fent l’entretinguda pujada entre boira, albirem un pal molt a prop, que resulta ser el cim. Aquesta vegada no ens passarà com a la sortida al Roc Blanc on, a causa de la boira, vam passar pel cim sense adonar-nos-en 😅
El Pic de Medacorba, de 2.914 metres, té la particularitat que és fronterer entre Catalunya, França i Andorra. Segons diuen, hi ha unes magnífiques vistes des del cim, que no hem pogut gaudir.
No perdem massa temps al cim, ja que malgrat no fa fred, estar dins la boira i amb vent no és massa agradable. Així que seguirem per la cresta, amb alguna petita desgrimpada que agafem amb molt de compte i que ens durà a un seguit d’esperons rocosos que haurem d’anar superant.
En aquest tram l’orientació va ser un pèl complicada, però analitzant bé el terreny, vam anar superant els ressalts sense massa exigència tècnica, fins arribar a un coll, just abans d’emprendre la pujada fins a una cota secundària, on la boira va començar a trencar-se, malgrat que al llarg de tot el matí va anar i venir, ja teníem visibilitat a més llarga distància.
El següent tram serà una grimpada molt fàcil i amb ambient, però que gaudim d’allò més. Després de passar una cota secundària, desgrimparem tendint al vessant andorrà per tornar a grimpar fins a arribar al Pic de Racofred (2.872 metres), on farem una breu pausa ara que, malgrat algun banc de núvols passatger, s’està prou bé.
Continuarem la marxa per una carena plana i prou ample, fins i tot amb trams d’herba. Però ben aviat començarem a perdre alçada. Sembla que el millor serà deixar el fil de la carena i tendir cap a la dreta (vessant andorrà) per tal d’arribar més fàcilment a un collet.
Des d’aquest indret, entre boires, ja veurem el nostre últim cim de la jornada, el Pic del Pla de l’Estany, però ens quedarà un bon tram de cresta encara.
Una vegada feta la baixada des del Pic de Racofred, tornarem a trobar un terreny més accidentat, amb un esperó rocós davant nostre, que vam mirar de passar per la seva dreta, però no té una sortida fàcil, per la qual cosa el més recomanable és pujar pel fil de la cresta.
Superat aquest, haurem de desgrimpar ja que trobarem una secció ben estreta i inclinada, que caldrà superar fent una bavaresa, amb compte, però fàcilment.
Superat aquest tram, arribarem al còmode Port Dret i just davant ja visualitzarem la pujada final cap al Pic del Pla de l’Estany.
En aquest punt decidim treure’ns una mica de roba, ja que la pujada es presenta fàcil, però molt dreta i farem bé, ja que el terreny és una mica trencat i caldrà suar-ho. Serà recomanable intentar passar pels prats herbosos primer i, després, anar a buscar una poc definida carena de roca.
Seguidament, passarem de llarg una cota secundària pel vessant francès i recuperarem la carena un tros enllà on, després d’una breu baixada, tornarem a pujar per terreny indefinit però fàcil fins al cim del Pic del Pla de l’Estany, de 2.859 metres.
Després d’un breu descans, no seguirem la carena que mena cap al Port d’Arinsal i baixarem sense camí, però de forma molt més directa, franca i fàcil, en direcció al primer dels Estanys de Montmantell.
A partir d’aquí ja tornarem als camins indicats i ben fressats, on haurem d’anar seguint les marques de GR o alguns punts grocs que ens aniran indicant el camí en cas de dubte.
Anirem perdent alçada i podrem observar la llarga cascada que baixa dels Estanys Forcats i el camí que hauríem seguit en cas d’haver decidit baixar a causa de la boira.
Al capdavall del torrent que baixa dels Estanys Forcats, veurem un emplaçament idíl·lic, on ja detectem moviment humà. Es tracta del Pla de l’Estany, on trobem un petit estany envoltat de prats verds i un refugi lliure.
Superat el Pla de l’Estany, seguirem una pista de terra durant una estona, fins a les Bordes de la Coruvilla on prendrem el GR 11.1 en direcció a Arinsal.
A partir d’aquest punt seguirem un deliciós sender amb vistes a la vall. Trobarem sengles trencalls que ens durien a la pista que vam remuntar el dia anterior per anar cap al refugi de Coma Pedrosa, però honestament, serà molt més agradable baixar per aquest camí, pel que podem seguir recte, deixant el GR i seguint marques grogues, sense pèrdua.
Ben aviat ja veurem el pàrquing força metres per sota nostre, per això el camí començarà a perdre alçada de forma sobtada, però sempre còmodament.
Finalment, arribarem a la pista sense asfaltar que ja vam recórrer ahir, ben a prop de l’inici de la ruta.
Acabem aquesta ruta de dos dies molt satisfets, ja que hem recorregut una cresta ben interessant tant pel que fa a nivell paisatgístic com de l’activitat en general que, malgrat no ser pas difícil, ens farà trescar per terreny aeri en algun punt que ja hem comentat.
