Espectacular travessa de cinc dies, on ascendirem algun dels cims més emblemàtics de la capçalera del Valle de Tena i gaudirem dels bonics paisatges de les valls que els envolten. Com a curiositat, començarem la travessa tot fent l’aproximació amb el tren turístic més alt d’Europa, el Tren d’Artouste.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Estació d’Artouste, Laruns (Vallée d’Ossau)
- Distància: 72,5 Km
- Desnivell positiu: 5.530 m.
- Temps: 5 dies
- Dificultat: PD. Grimpades i desgrimpades de com a molt IIIº. Cal bona orientació.
- Material: Casc. Pals de trekking. Grampons fins ben entrat l’estiu. Si no s’està avesat a grimpades aèries, cordino de 15 metres.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Crònica:
Com cada any, a mitjans de juliol acostumem a fer alguna travessa pel Pirineu i enguany no ha estat una excepció. En aquest cas hem escollit la capçalera del Valle de Tena i les seves proximitats per a realitzar-la, tot marcant-nos com a objectiu algun dels seus cims més emblemàtics com per exemple la Gran Facha, els Infiernos o la cresta del Garmo Negro, l’Algas i l’Argualas.
Dia 1: Estació d’Artouste – Refuge Larribet
- Distància: 8,8 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +757m. / -706m.
- Temps: 6:25h (comptant parades i sense comptar el telecabina i tren turístic)
Per començar aquesta travessa, ens haurem d’apropar fins a la base de la petita estació d’esquí d’Artouste, on trobarem un gran aparcament. Aquesta estació la trobarem passada la frontera del Portillón i enganxada al Lac de Fabrègues, ben a prop de l’emblemàtic cim del Midi d’Ossau.
Deixem el cotxe ben estacionat, ja que hi estarà uns dies, revisem que duguem tot el material necessari i ens disposem a començar la ruta. Ho farem d’una forma ben original, ja que d’entrada caminarem ben poc i ascendirem 700 metres de desnivell amb un telecabina i, tot seguit, recorrerem forces quilòmetres de forma bastant planera amb el tren turístic d’Artouste que, segons diuen, és el més alt d’Europa amb aquestes característiques.
Malgrat que hi ha variants i alternatives per pujar a peu fins a aquesta zona (tant per la banda espanyola com la francesa), vam pensar que seria interessant de conèixer aquest trenet i podem afirmar que ben s’ho val.
Serà recomanable fer una reserva de bitllets amb forces dies d’antelació, ja que és un atractiu turístic bastant concorregut. Per fer-ho, podeu accedir a la pàgina web de l’estació d’Artouste prement aquí.
Després de gaudir del trajecte, de poc menys d’una hora, arribarem a l’estació de Lac d’Artouse, que queda uns metres per sota d’aquest, motiu pel qual haurem de remuntar durant uns minuts fins a arribar a un encreuament de camins, a on seguirem per la dreta, tot encerclant el llac en direcció als llacs i refugi d’Arrémoulit.
Anirem pujant de forma molt còmoda els 300 metres de desnivell que ens separen dels llacs d’Arrémoulit i només haurem d’estar al cas en una cruïlla de camins, on haurem de seguir cap a l’esquerra. En poca estona arribarem al magnífic entorn del petit refugi d’Arrémoulit.
Passarem de llarg el refugi i, en una cruïlla de camins, haurem de seguir cap al Coll de Palas, on arribarem de forma prou fàcil entre tarteres i algun prat. De fet, ens podem fixar en la baixada del Col d’Arrémoulit, per on tornarem en l’última jornada de la travessa.
Arribats al Col du Palas (o Pallas) ja veurem el flanqueig que haurem de realitzar per sota el Pic Palas, a l’esquerra, per arribar al Port du Lavedan. L’inici del camí va basant enganxat a la paret i com a punt d’orientació tindrem les vires de color marró que hi ha més endavant. Haurem de passar per la part baixa d’aquestes, on trobarem alguna fita.
Superades les vires de color marró, vam dubtar si ascendir el Pic Palas per la seva Xemeneia Ledormeur i descendir posteriorment per l’aresta dels Geodèsics. Finalment vam decidir no fer-ho i agafar-nos l’etapa de forma tranquil·la per agafar en energia els reptes dels pròxims dies.
En aquest punt, vam seguir en ascens per una tartera, tot seguint fites que ens van dur fins al Port du Lavedan, però ens vam desviar del camí original i vam haver de desgrimpar, per la qual cosa caldrà estar atents i anar més a la dreta del que indica el track.
Arribats al Port de Lavedan ens sorprèn la quantitat de neu que queda a la vessant nord, ja que no arriba als 2.600 metres d’altitud. Tot i això, no va ser necessari fer ús dels grampons gràcies al fet que la traça era prou bona.
Baixarem de forma prou còmoda entre estables tarteres, per camí bastant definit i, superats els llacs de Micoulaou, just quan ja veiem el gran llac de Batcrabère als nostres preus, trobem un gran bloc de pedra on aprofitarem per dinar, fer la migdiada i gaudir de les magnífiques vistes de l’entorn.
Després del bon descans, seguirem descendint tot resseguint pel costat dret del llac i pujant un breu esperó, després del qual ja trobarem una baixada directa fins al Refuge de Larribet, on hi ha força moviment de gent, en part, gràcies a un grup d’escoltes que han muntat el campament en uns plans herbosos situats uns metres per sota del mateix refugi, prop d’un rierol.
Com que anem d’hora, tindrem temps de descansar i prendre el sol a la terrassa tot esperant l’hora de sopar. Cal dir que aquest refugi, malgrat que les instal·lacions tenen els seus anys, està molt ben cuidat i ens va semblar molt confortable i ben gestionat. Els àpats van ser correctes. Hi ha una dutxa, amb aigua calenta pagant 3€, que no vam fer servir. Els lavabos són els típics de forat a terra.
Dia 2: Refuge Larribet – Gran Facha – Refugio Bachimaña
- Distància: 22,2 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +1.666m. / -1.560m.
- Temps: 9:14h (comptant parades)
Arriba la teòrica etapa reina de la travessa, on ens esperaven uns 22 quilòmetres de recorregut, alguns d’ells per camins que no teníem massa clar com serien. Per aquest motiu, decidim demanar l’esmorzar a les 6 del matí i així podrem sortir ben d’hora.
Tot sortint del refugi, ens tocarà perdre uns 500 metres de desnivell pel torrent de Larribet, el qual té zones molt boniques i, de fet, trobem gent acampada en diversos llocs.
La baixada la farem per camins ben fressats i prou còmodes, tot i que caldrà estar alerta a algunes zones humides. Finalment arribarem a l’entorn del Pla de Doumblas, on veurem un refugi lliure al qual no hem d’arribar, ja que en una cruïlla de camins poc abans d’aquest, girarem de forma ascendent en direcció sud-est, cap al port de La Peyre de St. Martin.
Començarem a ascendir la llarga Vallée d’Arrens on pensàvem que ens trobaríem un ascens dur i per terreny incòmode, però res més enllà de la realitat, ja que la pujada és molt còmode i progressiva en tot moment, fet que ens farà guanyar desnivell de forma ràpida i, a més a més, podent gaudir de l’entorn.
Arribats al port de la Peyre de St. Martin, ja veurem terres aragoneses a la cara sud, amb el bonic entorn de l’ibón de Campo Plano, cap on ens dirigirem a continuació, per un descens ben marcat.
A mesura que perdem alçada, segurament també veurem les restes del projecte d’embassament que es va projectar en aquest indret ja fa bastants anys i que va quedar en no res, però va ser suficient per malmetre el paisatge amb uns primers dics de ciment.
Poc abans d’arribar a l’ibón de Campo Plano, haurem de girar cap a l’esquerra a buscar el camí que ens durà al collado de la Facha, tot resseguint el Barranco de Campo Plano. De fet, veurem un vell indicador de ferro, amb molt rovell, que indica la Gran Facha i el refugi Wallon que, en les dates que vam fer la travessa, estava tancat per obres.
Aquesta pujada, si bé serà fàcil, ja és més costeruda que l’anterior i ja ens tocarà el sol de ple, per la qual cosa el ritme d’ascensió no serà el mateix. Així que posem la reductora i anem tirant amunt, tot gaudint de l’interessant torrent que anirem resseguint i de les vistes cap a la Gran Facha, que des d’aquí impressionen.
Anirem remuntant el torrent fins als Ibons de la Facha, on trobarem una congesta de neu que superarem sense problema i encararem l’última pujada, breu, però costeruda, fins al coll de la Facha on, si girem la vista cap enrere, obtindrem magnífiques vistes de la pujada realitzada des de l’ibón de Campo Plano.
Farem un breu descans abans d’encarar la pujada final fins al cim, que comença per un camí fàcil i ple de fites, sense pèrdua possible.
De fet, al cap de poca estona ja haurem de començar a fer servir alguna mà per avançar, però en tot moment trobarem fites que ens indicaran el camí més fàcil on no hauríem de superar el IIº d’escalada.
Finalment arribem al cim de la Gran Facha, de 3.005 metres, on ens fem la foto de rigor, no en va és el primer cim que assolim en aquesta travessa i prou l’hem gaudit!
En aquest punt és molta la gent que decideix desfer el camí fins al collado de la Facha i realitzar un flanqueig per la cara nord d’aquest cim fins al Port de Marcadau (o Wallon), però nosaltres decidim provar de baixar per l’aresta sud del cim, que finalment va resultar ser una desgrimpada prou fàcil i sense pèrdua per, posteriorment, arribar al coll sud de la Facha.
Arribats al coll sud, ens mirem la baixada, que és prou dreta i decidim posar-nos el casc per seguir desgrimpant una petita aresta entre dues canals, tendint a la canal més estreta (la de la dreta) per, en un moment donat, baixar-hi i flanquejar cap a la dreta on, superat un altre petit esperó, arribarem a una tartera.
Segurament també es podria baixar directament per la canal més ampla, però la tartera és prou descomposta i inclinada, fet pel qual segurament és més segur fer el descens que vàrem realitzar. Així i tot, la tartera seguirà sent inclinada i caldrà vigilar a no tirar pedres als companys.
Arribats a la tartera, baixarem amb compte, però sense massa dificultat. La baixada anirà perdent inclinació i anirem trobant camí cada vegada més definit en direcció al llac de Pecico, que encerclarem per l’esquerra i on haurem de superar un petit esperó, per la dreta o per l’esquerra, fins a trobar un camí definit que ressegueix el petit Ibón de Pecico, al final del qual enllaçarem amb el GR que baixa del Port de Marcadau i que haurem de seguir en descens cap als ibons de Bachimaña.
Cal dir que ens va enganxar pluja i fins i tot una breu calamarsada mentre baixàvem per la tartera, però va tornar a sortir el sol, fet que vam aprofitar per fer una parada per dinar, però ens va durar poc l’alegria i es va tornar a posar a ploure, afortunadament per poca estona i ja va aguantar el temps fins a arribar al refugi.
Ja havent reprès la marxa, veurem el gran embassament de Bachimaña, moment en el qual podem pensar que ràpidament arribarem al refugi, però el camí realitza algunes voltes, pujades i baixades que allargaran la cosa més temps de l’esperat.
Acabat d’encerclar aquest embassament, ja veurem l’embassament de Bachimaña Bajo, a la capçalera del qual veurem el refugi on passarem la nit. Per arribar-hi encara haurem de seguir pujant i baixant una mica fins a trobar el pas per sobre la petita presa de l’embassament. Amb una breu pujada que fem ràpidament, ja que es posa a ploure altra vegada, arribem a les portes d’aquest bonic refugi.
Finalment l’etapa ha estat bastant menys dura del que esperàvem i hem aconseguit arribar al refugi ben d’hora, fet que ens satisfà pel ritme que hem portat i, especialment, perquè evitarem acabar xops com un ànec, ja que ben entrada la tarda va caure una tempesta de primer ordre.
Pel que fa al refugi dels ibons de Bachimaña, n’havíem sentit a parlar meravelles i cal dir que és un refugi molt confortable, potser massa pel meu gust. Amb dutxes i lavabos a cada habitació i taquilles a la mateixa habitació, amb un nivell de neteja excel·lent, connexió wifi i un tracte molt bo per part dels guardes. Els àpats van ser bons també, malgrat que per esmorzar es trobava a faltar una mica de varietat.
Dia 3: Refugio Bachimaña – Cresta Garmo Negro, Algas, Argualas – Refugio Bachimaña
- Distància: 12,5 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +1.382m. / -1.392m.
- Temps: 8:34h (comptant parades)
Després de matinar el dia anterior, ens prenem el dia d’avui amb calma i baixem a esmorzar a les 8h., quan gairebé tot el refugi ja està en marxa i pràcticament estem sols. Així que esmorzem tranquil·lament i deixem tot el material que no necessitarem al refugi, ja que tornarem a fer nit aquí, motiu pel qual anirem lleugers de pes.
Així que ens decidim a començar un dia radiant de muntanya tot baixant en direcció als banys de Panticosa, resseguint el GR, que haurem d’abandonar ben aviat. Just uns 50 metres abans que comencin unes marcades Z per perdre desnivell, haurem de desviar-nos a la dreta per camí indefinit (reforcem la pràcticament inexistent senyalització amb una bona fita de pedres), però al cap d’uns metres ja trobarem indicis de sender.
Seguirem per aquest camí, més definit i en els punts on podem dubtar trobarem alguna fita. Caldrà parar atenció a alguna zona on creuem algun rec, ja que malgrat el camí no és aeri, una patinada pot dur-nos a baixar alguns metres rodolant.
Al cap d’una estona de pujar, arribarem als Ibones de Arnales, on haurem d’estar al cas de les fites per evitar fer voltes innecessàries i on obtindrem magnífiques vistes dels pics de Pondiellos i el Pico de los Arnales.
Després de passar l’ibón petit de Arnales, caldrà que estiguem atents i anar cap a la dreta, ja que si anem a l’esquerra, com vam fer nosaltres per error, seguirem un camí que va a parar a la Mallata Alta, on volem anar, però vam perdre altitud, cosa que no ens interessa massa, ja que la ruta de per si ja té suficient desnivell.
Una referència que podem tenir per saber si hem encertat el camí, serà observar si les xarxes paraneus queden per sobre nostre o per sota i a partir d’aquí ja podreu lamentar o celebrar la situació respectivament 😅
En la imatge anterior podem veure el cim del Garmo Negro, un dels objectius del dia, per sobre d’algunes congestes de neu i, per altra banda, també podrem apreciar l’accés cap al Collado de Pondiellos, a la seva dreta i la baixada que farem pel camí normal, a la seva esquerra, pel Collado de Argualas.
Una vegada hàgim enllaçat amb el camí normal de pujada a aquest sector des dels Baños de Panticosa, pujarem fortament per tarteres i caldrà que estiguem atents a algunes fites que es desvien d’aquest camí per pujar cap al Collado de Pondiellos, on farem un tram de cresta addicional per arribar al cim del Garmo Negro i on trobarem una grimpada prou interessant. Si no volem grimpar per terreny aeri, serà millor seguir pel camí normal.
Finalment, després de molt pujar, arribarem al Collado de Pondiellos, on farem un breu descans. Segurament arribar fins aquí serà la part més dura del dia i ara ja podrem gaudir d’un terreny de grimpada que, sense ser difícil, ens farà parar atenció i gaudir de l’ambient.
Fet el descans, començarem a pujar cap a una evident canal una mica descomposta. Tot seguit, anirem grimpant i caminant fins que arribarem ben a prop de l’Aguja de Pondiellos, que posteriorment vam saber que és un 3.000 oficial, amb els seus 3.011 metres. Des d’aquest indret, trobarem una baixada fins a una marcada bretxa on ja veurem una espectacular paret davant nostre.
Si ens fixem en la imatge anterior, haurem de pujar per la vira de color fosc més ample que veiem. La grimpada no superarà el IIIº i malgrat ser una mica aèria, sempre trobarem agafadors bons, que caldrà que comprovem abans de tibar gaire fort.
Finalment arribarem al cim del Garmo Negro, de 3.064 metres, satisfets per la grimpada realitzada i meravellats per les vistes vers els Picos Infiernos i els Ibones de Pondiellos. De fet, al fons també podrem observar el massís del Balaïtous, el qual ja hem ascendit en altres ocasions i, les Frondellas.
Fem petar la xerrada amb altres excursionistes que hi ha al cim. De fet, sembla que és molt concorregut a l’estiu i el personal només puja al Garmo Negro, deixant de banda els altres cims de l’entorn.
Seguirem la marxa tot resseguint el cordal per un camí evident i sense dificultat, fins que amb una breu grimpada, arribarem al cim de l’Algas Norte (3.032 m.) preludi del Pico de Algas (3.036 m.), on també arribarem sense problema.
A partir d’aquí el terreny es torna una mica més tècnic. De fet, ens saltarem alguns gendarmes per l’esquerra, ja que no hi guanyarem pas alçada i, posteriorment, ja començarem la grimpada final cap al Pico Argualas, on algunes fites ens ajudaran a trobar el camí més fàcil.
Arribats al Pico Argualas, de 3.046 metres, aprofitarem per dinar tranquil·lament, ja que tenim tota la tarda per davant i la baixada tampoc la preveiem gaire llarga. Aprofitarem per contemplar les vistes cap a altres massissos, com el del Vignemale, relativament a prop d’aquesta zona.
Des del cim estant, detecto un cordal carener que neix prop del cim d’Algas i es dirigeix vers sud-oest. Després de rumiar uns instants, recordo haver-hi pujat i després de buscar informació, veig que tinc una entrada referent a aquesta activitat on vàrem ascendir al Pico de Feniás Central, de 2.846 metres.
Fet aquest apunt, reprenem la marxa i comencem a descendir pel mateix lloc per on hem pujat, fins que arribem a una tartera amb rastres de camí, que seguirem de forma bastant evident fins a enllaçar amb el camí de pujada normal al Garmo Negro.
Seguirem descendint, però parant atenció a no saltar-nos el camí que ens durà sense perdre alçada cap als Ibones de los Arnales, que veiem sense problema i prenem satisfactòriament.
Arribats als ibons ja esmentats, seguirem fites, que en un principi ens porten per un altre camí, però que acaben desembocant al mateix sender que hem realitzat de pujada.
Finalment arribem al GR, que prendrem en pujada per retornar al refugi de Bachimaña, on tindrem temps de sobres per dutxar-nos, fer petar la xerrada i esperar el sopar del dia.
Aquesta ha resultat ser una etapa ben interessant i que no esperàvem que fos massa dura, però certament el terreny és més irregular i feixuc que el que vàrem trobar al llarg de la segona etapa. Així i tot, jornada molt interessant i de gran interès pels cims ascendits i les vistes obtingudes.
Dia 4: Refugio Bachimaña – Picos Infiernos – Pico Tebarray – Refugio Respomuso
- Distància: 14,7 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +1.227m. / -1.324m.
- Temps: 8:03h (comptant parades)
Encarem la quarta etapa de la travessa arreplegant els estris que el dia anterior havíem deixat al refugi, ja que avui dormirem en un altre lloc. Com que no esperem una etapa massa llarga, avui tampoc esmorzarem d’hora, tot i que una mica més que la jornada anterior sí, bàsicament per evitar sortir amb el sol massa alt.
Amb tot a punt, baixem a buscar el GR, però aquesta vegada anirem en direcció cap als Ibones Azules, dels quals ens separem 2,7 quilòmetres i 1 hora de recorregut segons el panell indicador.
Anirem desfent el camí que ja coneixíem de fa un parell de dies fins a un altre cartell indicador, on seguirem cap a l’esquerra, per anar a buscar els Ibones Azules.
A partir d’aquest punt la pujada ja serà continuada, però per camí molt ben fressat i evident, motiu pel qual només haurem de parar atenció en creuar un torrent que baixava amb un cabal d’aigua important.
Al cap de no massa estona, ja arribarem al primer dels Ibones Azules, on ja obtindrem una primera vista, encara no completa del tot, dels Picos Infiernos.
Amb una breu pujada arribarem a l’Ibón Azul Superior, on trobem alguns campistes i el fet és que el terreny sembla ideal per fer vivac o plantar la tenda. Sigui com sigui, seguirem remuntant, la vall en direcció al Cuello del Infierno (en alguns mapes el trobarem indicat com a Cuello de Tebarray), fins que finalment obtindrem una vista perfecta dels tres pics que conformen la cresta dels Infiernos i, a l’esquerra, un altre 3.000, l’Arnales (3.006 metres).
A més a més, també veurem el que queda de la glacera del Infierno i la característica llengua de roca blanca d’aquest cim, formada per marbre.
Després de superar un tram més tarterós amb alguna congesta de neu, arribarem al Cuello del Infierno, on farem un breu descans, però ben aviat ens disposarem a avançar cap a l’esquerra per seguir ascendint cap als cims.
Cal dir que en aquest punt existeixen diverses alternatives per pujar als Infiernos, totes elles de la mateixa dificultat. En el nostre cas, veureu que de pujada vam seguir pel camí que flanqueja per la cara sud del Garmo Blanco i, de baixada, vam passar pel camí que passa just pel cim ja esmentat. Les dues opcions són bones si bé és cert que potser és més curta la segona opció.
Anirem ascendint tot seguint unes fites i un sender molt marcat que creua una llarga tartera, sense problema, fins que al cap d’una estona arribarem a un esperó a partir del qual anirem combinant trams de caminada amb trams de grimpada.
Arribats a la carena poca cosa podem destacar, ja que l’aresta és molt ample i sense dificultats, per la qual cosa l’anirem resseguint per tal de fer els tres cims, el més alt dels quals és l’Infierno Central, de 3.082 metres.
Fets els tres cims, desfarem el camí i optarem per passar pel Garmo Blanco (2.962 m.), que curiosament de blanc no en té res i desfarem el camí fins al ja conegut Cuello del Infierno, on veurem clarament el camí que haurem de seguir fins al Cuello de Tebarray (o de Piedrafita). A més a més, també podrem veure el Pico de Tebarray i l’ibón homònim.
Arribats al coll de Tebarray, fem una breu parada per dinar i com que tenim tota la tarda per davant, decidim pujar al Pico de Tebarray, molt fàcil i que amb els seus 2.916 metres gaudeix d’unes vistes realment impressionants cap a tot el seu entorn. Per exemple, tindrem unes fabuloses vistes del sector del Balaïtous, l’embassament de Respomuso, on ja veiem el refugi on farem nit i l’Ibón de Llena Cantal, per on passarem al llarg del descens.
Després de gaudir de les vistes, desfarem ràpidament el camí realitzat fins al Cuello de Tebarray i començarem a baixar en direcció al refugi de Respomuso.
El primer tram del descens està equipat amb un cable de vida i és que el terreny està bastant desgastat pel pas de la gent i pel tipus de roca que trobem. És un pas fàcil, però que caldrà prendre amb compte.
Seguidament, baixarem de forma molt més còmoda i passarem per bonic entorn de l’Ibón de Llena Cantal, on no són pocs els excursionistes que trobem estirats a la llera del llac gaudint de l’assolellada tarda que tenim, que es comença a espatllar per la presència d’alguns núvols.
Seguirem descendint pel GR fins a un punt on dubtem, ja que si bé els pals indicadors no donen lloc al dubte, tots els mapes indiquen el GR en una altra direcció a priori molt més directe per arribar al refugi.
Finalment decidim fer cas dels indicadors, ja que pensem que potser no trobarem pont per creuar un torrent que baixa de Campo Plano i, en canvi, pels indicadors sí que denotem clarament que seguint el nou GR sí que trobarem un pont a tal efecte.
Després de zigzaguejar una estona i fer breus pujades i baixades, arribarem al Refugi de Respomuso, on farem nit.
Ha estat una etapa ben interessant, on hem assolit un dels cims de tres mil metres més mítics i, a més a més, hem ascendit el magnífic mirador que és el Pico Tebarray. Per si això no fos suficient, els paisatges que hem anat trobant al llarg de l’etapa també han estat ben interessants.
Arribats al refugi, tenim temps de sobres per dutxar-nos, fer un refrigeri i petar una mica la xerrada mentre esperem el sopar, que estava prou bo. Pel que fa al refugi de Respomuso, té unes bones instal·lacions i vam rebre un bon tracte. L’esmorzar, com a Bachimaña, un pèl just, tot i que aquí tenien cereals per oferir una mica de varietat. Cal dir que no hi ha cobertura mòbil ni ofereixen wifi, cosa que ja ens va bé, que hem vingut a desconnectar!
Dia 5: Refugio Respomuso – Estació d’Artouste
- Distància: 19,4 Km (Dades GPS)
- Desnivell: +663m. / -1.492m.
- Temps: 4:58h (comptant parades)
Comencem la cinquena i última jornada d’aquesta travessa esmorzant a primera hora, ja que la previsió indica que el dia serà molt ventat i, per altra banda, tenim gairebé 20 quilòmetres per endavant i ens hem marcat l’objectiu d’arribar a dinar a Sallent de Gállego, objectiu gairebé més ambiciós que ascendir al Balaïtous, al qual també podem ascendir des del refugi de Respomuso, bé per la breta Latour, cosa que ja hem fet amb neu i sense, com podeu veure aquí o bé per la gran diagonal.
Sortint del refugi ja denotem el vent, amb ratxes notables, així que sense perdre massa temps comencem la marxa en direcció oest, seguint el GR cap a l’embassament de La Sarra i Sallent de Gállego per tal de resseguir l’embassament de Respomuso fins ben a prop de la seva presa, on haurem d’estar atents i prendre un camí que passa per sobre del que semblaria una canalització d’aigua. De fet, a la paret trobarem un vell cartell on es pot llegir els indicadors cap als Lagos de Arriel, entre d’altres.
Seguirem durant estona per aquesta canalització, fins que l’abandonarem per la dreta, sense pèrdua, tot guanyant alçada per tal de superar un esperó rocallós. El camí serà molt pedregós i caldrà anar mirant on trepitgem per evitar torçades de turmell involuntàries.
A mesura que anem avançant, detectarem que ens endinsem cap a una vall lateral i, ben aviat, arribarem al primer dels estanys que anirem superant fàcilment, sempre per camí ben fitat i definit.
De fet, només haurem d’estar alerta en superar l’Ibón de Arriel Bajo, on trobarem una bifurcació de camins on caldrà seguir a l’esquerra, superant un torrent, ja que en cas contrari, anirem en direcció a la gran diagonal del Balaïtous i la pujada normal als pics de les Frondellas.
Posteriorment, ja veurem les petites preses de l’Ibón de Arriel Alto i, en aquest punt, caldrà estar també atents i girar a l’esquerra per tal d’encerclar el llac pel seu flanc oest.
A partir d’aquí tindrem la pujada més llarga i dreta del dia, però no ho serà pas massa, ja que en global tot just farem 663 metres de desnivell positiu en tota la jornada. L’ascens serà primerament per una tartera, ben senyalitzada amb marques de pintura vermelles i tot seguit encadenarem trams de sender a estones molt costerut, però sense cap dificultat tècnica, que ens duran al Col d’Arrémoulit.
Des d’aquest indret ja veurem el refugi d’Arrémoulit (per on vàrem passar el primer dia de la travessa), on una ràpida baixada entre blocs i sender, ens durà a les seves proximitats.
Arribats al refugi, si estiguéssim molt cansats tindríem l’opció de desfer el camí realitzat el primer dia fins a l’estació superior del tren d’Artouste, just sota la presa del llac d’Artouste, però en el nostre cas decidim baixar caminant i, a tal efecte, ens dirigim cap al Pas d’Orteig, on trobarem cartells que ens avisen del component aeri del camí.
Seguirem en pujada fins que uns prats herbosos amb cert ambient ens duran al famós pas, equipat amb un cable de vida i, certament, amb un component aeri destacat, però la progressió no és pas difícil i simplement haurem de caminar en compte.
Superat aquest pas, anirem a parar al Col d’Arrious. Si heu fet aquesta travessa, no tindreu problemes amb aquest pas, però si no ho veieu clar, sempre podeu baixar en direcció al Lac d’Artouste i prendre el camí que enllaça amb la pujada al Col d’Arrious. Augmentarem uns 150 metres el desnivell, però avançarem per camins molt plaents.
Sigui com sigui, arribats al Col d’Arrious, començarem un llarg descens per la vall de mateix nom, en direcció oest.
Aquest descens serà per terreny realment molt còmode en tot moment i podrem gaudir d’un magnífic entorn. A més a més, al poc de començar la baixada ja tindrem davant nostre el majestuós Midi d’Ossau, que ja vam ascendir i gaudir fa un temps com podeu veure en aquesta crònica.
Seguirem descendint fins a arribar a un bosc d’avets i faigs que ens durà en poca estona a les proximitats de la carretera per on vam passar en cotxe per arribar fins a l’estació d’Artouste.
Arribats a la carretera l’haurem de creuar i pujar en direcció al Portillón durant pocs metres per tal de baixar per uns prats herbosos i creuar el torrent de Brousset per un pont.
A partir d’aquí ens quedarà fer una plaent caminada amb desnivells molt suaus per un entorn molt bonic. De fet, no serà estrany veure molts cotxes i autocaravanes aparcades i gent passejant per l’entorn o gaudint d’una remullada a les tranquil·les aigües del riu.
Seguirem per la riba esquerra del riu durant llarga estona, però haurem d’estar al cas a un encreuament de pistes, on baixarem a buscar la carretera per creuar un pont (alerta amb els cotxes que baixin). Passarem per davant del Restaurant l’Hermine, d’on surt una olor a menjar que ens atrau, però no ens podem distreure i seguim la marxa per una altra pista de terra que en poca estona ens deixarà a la carretera secundària que es dirigeix a l’estació d’Artouste.
En aquest punt podrem retornar per la carretera o, tal com vam fer nosaltres, seguir un camí que passa per la llera del llac (opció recomanada). Finalment, arribarem al pàrquing de l’estació i, en conseqüència, al final d’aquesta travessa.
Hem realitzat la cinquena etapa amb 5 hores, així que tindrem temps més que suficient per arribar a Sallent de Gállego a dinar 🥳 Cal dir que el terreny majoritàriament era molt còmode i això ens ha ajudat a progressar ràpidament, sense forçar la màquina, però no ens hem pogut estar de parar-nos i observar el bonic paisatge, especialment de la baixada per la vall d’Arrious i la part final prop del torrent de Brousset.
Com a conclusió, hem de dir que aquesta és una de les travesses més completes que hem realitzat i que, sense ser massa tècnica, ja que no hem requerit material extra més enllà d’un casc, ha estat molt variada i interessant tant pel que fa als cims realitzats, com els paisatges i les estades als refugis, que també compten. Per tant, és una ruta altament recomanable per aquells que estiguin acostumats a trescar pels cims del Pirineu.
