La Marmolada, amb els seus 3.343 metres d’altitud, és un massís visible des de molts punts de les Dolomites, no en va, n’és el cim més alt. Amb la seva característica roca de marmol i les seves glaceres, només de veure-la ja vénen ganes d’ascendir-hi.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Lago Fedaia, Canazei (Val di Fassa)
- Distància: 10,35 Km
- Desnivell positiu: 1.572 m.
- Temps: 8:05h (comptant parades)
- Dificultat: PD. Fàcil grimpada i desgrimpada equipada amb cable de vida. Travessa glacial amb esquerdes, on cal parar atenció.
- Material: Casc, arnés, dissipadors de via ferrada, grampons, piolet de travessa, corda de randonnée i pals de trekking.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Es presenta un magnífic dia assolellat d’agost a les Dolomites, però amb temperatures fresques i ens decidim a ascendir la Marmolada, massís on existeixen moltes rutes i la majoria de les quals comencen a la cara nord, en l’estacionament que trobem al Passo Fedaia, tot superant amb cotxe la presa de l’embassament homònim. L’estacionament és gratuït, que no sempre és així per la zona de les dolomites.
Arribats a l’estacionament, no teníem clar si agafar un telecadira (on en comptes de cadires hi ha una espècia de cistelles obertes) o pujar a peu, però detectem que aquest no funciona i, en conseqüència, tocarà guanyar-nos el cim sense “fer trampes”.
Carregat el material a la motxilla, ens disposem a iniciar la marxa per un camí on hem vist que puja molta gent, com a molts altres indrets de les Dolomites, ja veiem que no trobarem la tranquil·litat desitjada. Ens apropem a certificar que hem de pujar per aquell camí i, efectivament, el cartell no dóna lloc a dubtes i caldrà agafar el sender 606, indicat amb marques vermelles i blanques.
Anirem zigzaguejant per terreny pedregós i per llargues llesques de roca, sense dificultat i guanyarem alçada de forma ràpida per, en poca estona, arribar al Col de Bousc, on ja tindrem una magnífica vista de la part central del massís de la Marmolada.
Seguirem en direcció a l’estació superior del telecadira, però sense arribar-hi haurem de girar cap a la dreta seguint les marques vermelles i blanques per tal d’anar a buscar la cresta oest (en aquest punt nosaltres vam fer una mica d’excursió més amunt del que convindria). En cas de voler pujar i baixar per la ruta normal, haurem de seguir recte amunt pel costat dret del remuntador.
Anirem planejant i fins i tot perdent alçada tot resseguint la cara nord del massís, on veurem algunes petites glaceres bastant amunt, però nosaltres haurem de seguir flanquejant i buscant les cada vegada més escasses fites i marques vermelles que trobarem.
Finalment, superat un esperó rocallós, veurem una vall i un evident camí de roca una mica trencada que ens dirigirà cap a una petita glacera, cap a on ens dirigirem.
Superada la part de tartera, haurem de creuar una clapa de neu prou gran, que superem sense grampons i, tot seguit, ja entrarem a una glacera on sí que ens els posarem, ja que la neu hi comença a mancar i el gel és ben present.
Superada la glacera, ja ens traurem els grampons i ens disposem a pujar un petit ressalt de roca on, una vegada superat, ja trobarem l’inici de la via ferrada. Segurament que a principis d’estiu la neu cobreix aquest ressalt i podem arribar directament a la ferrada, però en ple mes d’agost no es donaven aquestes condicions.
Una vegada a la via caldrà vigilar en els primers metres, ja que amb el calçat encara moll i la pedra polida que trobarem, les patinades estaran a l’ordre del dia. Afortunadament, al cap de pocs metres la cosa ja millorarà i començarem a avançar molt més vertical i còmodament.
Arribarem fàcilment a un coll on obtindrem vistes del vessant sud del massís i on també puja un petit tram de via ferrada. Aquí canviarem de paret i començarem a remuntar per una zona més vertical, però igualment fàcil.
Seguidament, anirem enllaçant diferents trams de grimpada, caminada o escalada amb ús de ferros, sempre assegurats per un cable de vida. De fet, el cable de vida en molts trams no seria estrictament necessari en condicions de pedra seca, però avui trobem la pedra molla de les tempestes de la jornada anterior i, a partir de certa alçada, la roca gelada i, fins i tot neu, per la qual cosa podrem avançar amb major seguretat.
L’últim tram serà el més feixuc, ja que anirem caminant i grimpant molt fàcilment, fins que arribarem a la part superior del massís, on passant pel costat d’una de les glaceres, ja se’ns obriran vistes vers el cim, on s’intueix una gran creu a la Punta Penia.
Ja al cim, amb temperatures sota zero i una mica de vent fred però amb un sol vent radiant, obtenim unes vistes sensacionals i, per descomptat, aprofitem per fer-nos una foto per tal que ens creguin a casa quan els diguem que hem arribat a dalt.
Cal dir que segurament les Dolomites és el massís de roca calcària més conegut d’Europa i segurament el més extens, però no és pas el més alt, ja que els 3.343 metres de la Punta Penia, que acabem de pujar, queden lleugerament per sota dels 3.355 metres del Monte Perdido, que també és un massís calcari de primer ordre i, com veieu, el més alt d’Europa.
Fet aquest incís, tot seguit ens arribem al Rifugio Capanna Punta Penia que trobem a escassos 20 metres del mateix cim. No ens ha d’estranyar trobar un refugi en aquest indret, ja que a Itàlia i en especial a les dolomites, és relativament habitual trobar-se refugis al mateix cim o ben a prop d’aquests, cosa que als que venim del Pirineu ens pot xocar una mica. Aprofitarem per dinar tranquil·lament a la seva terrassa on, malgrat el fred, s’està prou bé i combinem el dinar que portàvem amb un refrigeri i un excel·lent tall de pastís de xocolata fet pel guarda del refugi, que cal dir que és tot un personatge.
Ja amb la panxa plena, ens disposem a començar el descens per la glacera que hi ha a ben pocs metres del refugi, anomenada Ghiacacciaio del Vernel, on haurem d’anar en direcció a un esperó rocallós que queda a la dreta d’aquest.
Arribats a l’esperó rocallós, anomenat Schéna del Mul (Esquena de la mula), ja veurem l’inici d’un cable de vida on ens podrem assegurar per iniciar el costerut descens per una canaleta fins a la glacera principal de la Marmolada. Des de dalt es veu prou espectacular, però es baixa millor del que pot semblar.
En aquest punt caldrà estar molt alerta a llençar pedres avall, ja que hi ha algun tram amb la roca una mica trencada i si portem cordades a davant, fàcilment els podria arribar algun roc a causa de la inclinació del terreny.
Arribats a la glacera principal, a aquestes alçades de mes d’agost ja trobem algunes esquerdes ben visibles que, malgrat petites, ens faran parar atenció a on posem els peus.
Acabarem de creuar la glacera traçant una diagonal fins a un esperó rocallós on nosaltres vam tirar cap a l’esquerra, per terreny indefinit, fins a un petit torrent, que també creuarem per una zona planera i anirem a parar a una petita tartera. L’altra opció serà seguir traçant una diagonal per l’esperó rocallós i baixar cap a buscar el Rifugio Capanna al Ghiacciaio, segurament més evident i fàcil.
Nosaltres no acabem d’arribar a aquest refugi, del qual no teníem constància i seguim algunes fites que ens portaran de forma bastant directa cap a l’estació superior del telecadira per on fa unes hores havíem passat pel costat i on teòricament també hi ha un refugi, del que si coneixíem l’existència.
En arribar a l’estació superior, certifiquem el que ja ens semblava en pujar i és que aquesta està completament destruïda, com el mateix refugi. En un principi deduïm que per alguna allau i, efectivament, més tard revisant per internet, veiem que el 5 de desembre de l’any 2020 una allau va destruir les instal·lacions. En la següent imatge podeu veure en quin estat va quedar aquesta construcció.
A partir d’aquest punt ja caminarem per terreny conegut i només ens quedarà desfer pel relativament còmode i transitat camí que ens durà fins al pàrquing.
Acabem l’activitat molt contents, ja que potser l’esperàvem una mica més ensopida i realment és una activitat que, malgrat poc difícil, ens durà a ascendir un mirador majestuós vers tot el massís de les Dolomites. A més a més, gaudirem d’un recorregut que ens donarà un punt d’aventura, així com la petita travessa de la glacera principal, que ben s’ho val.
Una resposta a «Marmolada (3.343 m.) per la cresta oest»