Històric recorregut ferrat que data de la 1ª guerra mundial i que ressegueix la llarga Cresta Bianca, ubicada al Monte Cristallo, un mirador excepcional d’aquest sector de les Dolomites i on trobem restes d’antigues construccions d’ús militars.
Dades de la sortida:
- Lloc de sortida: Rio Gere, Cortina d’Ampezzo (Belluno)
- Distància: 11,61 Km
- Desnivell positiu: 1.095 m. (Desnivell negatiu de 1.643)
- Temps: 6:17h (comptant parades)
- Dificultat: Fàcil. Pujada per terreny tarterós i baixada per terreny inestable.
- Material: Casc, arnés, dissipadors de via ferrada. Recomanable pals de trekking.
- Track de la ruta: Prémer aquí.
Ens llevem a Cortina d’Ampezzo amb un dia que es presenta amb una meteorologia irregular i amb possibles ruixats de tarda, pel que busquem una activitat amb poc compromís i que no sigui excessivament llarga pel que fa a durada, motiu pel qual finalment ens decidim a visitar el Monte Cristallo. Per arribar-hi haurem de seguir la carretera SR48 fins al sector de Rio Gere, on trobem la base d’una petita estació d’esquí. Trigarem uns 10 minuts en cotxe des del poble.
En arribar a l’estacionament, que en aquest cas és gratuït, ens decidim a agafar un telecadira i així guanyar temps. Ens estalviarem uns 550 metres de desnivell i una mica més de 3 quilòmetres per un “mòdic” preu de 11,80€ només d’anada, ja que preveiem baixar caminant.
Arribats a l’estació superior del telecadira, al sector de Son Forca, trobarem un refugi on, de fet, de refugi en té poca cosa, ja que és un restaurant en tota regla i tot sembla indicar que no existeix la possibilitat d’allotjar-s’hi. Sigui com sigui, aquest refugi ens servirà de punt d’orientació, ja que el camí que haurem de prendre, comença just darrere d’aquest.
Passat el refugi, sense perdre gens de desnivell, començarem a pujar per terreny herbós i caldrà creuar una antiga pista d’esquí, actualment en desús.
De fet, cal destacar que antigament molta gent utilitzava un altre remuntador per ascendir a la Forcella (coll) Staunies, juntament amb el que hem utilitzat nosaltres, però aquest segon tot apunta que fa anys que està en desús, així que caldrà pujar per una marcada canal, tot resseguint l’antic traçat del telecabina i caminant per una tartera en la qual es fa una mica penós d’avançar.
Arribats al coll Staunies, trobarem l’estació superior de l’antic telecabina i, a la dreta, el refugi Guido Lorenzi, actualment també tancat i en preocupant estat de deteriorament. Només trobarem disponible una petita part de refugi habilitada com a lliure.
A tall d’observació personal, sap greu veure com l’ésser humà és capaç de construir grans infraestructures per obtenir un rèdit econòmic i, quan aquestes ja no surten rendibles, es clausuren i no tenim ni tan sols la voluntat de desmantellar i retornar a un aspecte més o menys original tot l’entorn. Aquest telecabina i el refugi adjacent es van construir amb motiu dels jocs olímpics d’hivern que es van celebrar a Cortina d’Ampezzo l’any 1956 i es van clausurar l’any 2016 a causa de “problemes tècnics i administratius”.
Creuant la terrassa d’aquest antic refugi (cosa que segons alguns cartells es desaconsella), trobem la via ferrada Marino Bianchi, la qual decidim no realitzar per la inestabilitat meteorològica que pugui venir.
Així doncs, ens dirigim cap a la part posterior de l’edifici de serveis del telecabina on, unes escales en un dubtós estat de conservació ens duran cap a l’inici de la via ferrada Ivano Dibona.
En aquest punt ja dono l’avís que més aviat estem davant d’un camí equipat i no pas d’una via ferrada i, per altra banda, cal valorar que a Itàlia les vies ferrades poden estar en un estat de conservació més precari que les que trobem per Catalunya, així que no ens haurà de sobtar veure segons quines coses.
Començarem la via ferrada tot ascendint una fàcil paret i, tot seguit, un túnel ens ajudarà a superar un esperó de roca. Seguirem per una lleixa una mica aèria equipada amb unes passeres de fusta.
A continuació trobarem un pont que, segons diuen, és el més llarg de les Dolomites amb 27 metres de longitud. El que sí que us puc garantir és que els travessers de fusta que hi trobem no donen massa confiança i passem amb molta cautela. Seguidament, una escala de ferro no massa ben fixada ens farà guanyar un esperó rocallós de forma fàcil.
Avançarem pel fil de la carena de forma fàcil i on, de fet, no seria necessari l’ús del cable de vida, però amb el terreny glaçat o mullat serà de gran ajuda. Opcionalment podrem ascendir el cim del Cristallino d’Ampezzo, de 3.008 metres, però hi ha gent i el passem de llarg, ja que té poca rellevància i els núvols i boires que van apareixent ens animen a no entretenir-nos massa.
Anirem avançant tot superant alguna cota secundària i fent alguna desgrimpada sense dificultat. Al llarg del camí trobarem antigues construccions militars que daten del 1915 al 1918, en força mal estat.
El camí anirà serpentejant entre la carena o la cara sud del massís, més escarpada que la cara nord i amb magnífiques vistes vers Cortina d’Ampezzo.
El sender seguirà per aquesta cara sud, amb cert ambient als nostres peus, fins a un dels “passos estrella”, on trobarem uns antics travessers de ferro amb unes passeres de fusta que han passat molts hiverns durs. Passarem amb cautela i ben lligats al cable de vida, que sembla una mica més modern i segur.
Arribarem a un coll on la via ferrada fa un gir brusc i baixa per una canal bastant descomposta durant uns metres per seguir posteriorment cap a la dreta. En aquest punt tenim una escapatòria tot baixant per aquesta canal i com que la via ferrada és molt més llarga i trigaríem forces més hores a resseguir-la tota, decidim seguir descendint per un terreny descompost i amb algun tram equipat.
Arribats a la part baixa de la canal, ja veurem un camí ben definit en alguns trams herbosos, però no ens hem de deixar enganyar, ja que haurem de creuar molts trams de tartera, prou fàcils i estables en aquest punt.
Seguirem flanquejant per sota de les altives parets de la cara sud del Cristallo fins que en un punt on els mapes ens indiquen que cal seguir flanquejant, un bosc i molts matolls ens barren el pas. Vam decidir seguir perdent alçada per un camí prou ben definit que en pocs minuts ens va dipositar en una pista.
En aquest punt entrarem a les pistes de l’estació d’esquí, de la qual veurem algun remuntador. Si volguéssim baixar pel telecadira, caldrà guanyar desnivell per les pistes d’esquí de l’esquerra. En canvi, si volem baixar a peu, seguirem per les pistes de la part baixa, on guanyarem poc desnivell i ens quedarem lluny de la part alta de l’estació.
Arribarem a un petit collet o ja se’ns presentarà a mà dreta una marcada baixada, tant per pista d’esquí com per sender. Recomano seguir el sender.
Després de baixar forces metres pel sender, aquest desemboca a la mateixa pista d’esquí. Per seguir cap a la base de l’estació d’esquí tindrem dues opcions, que seran seguir per l’ampla pista d’esquí o bé, guanyar uns pocs metres per seguir descendint pel GR de forma directa per la línia del telecadira, opció recomanada.
Al cap d’una estona ens desviarem de la línia del telecadira, sempre seguint les marques de GR i arribarem a un bucòlic prat on una bona font d’aigua fresca ens servirà per refrescar-nos de la calor que fa a la part baixa del sender.
Seguidament, anirem perdent alçada per un bonic bosc d’avets fins que arribarem ben a prop del pàrquing de l’estació, on aprofitem per fer una mirada enrere i observar les altives parets del Monte Cristallo, ja mig tapades per boires que acabaran convertint-se en forts ruixats aquell mateix vespre/nit.
Aquesta ha estat una sortida que, malgrat interessant, va quedar per sota de les nostres expectatives, ja que esperàvem camins més verticals i aeris i, ans al contrari, hem passat per camins fàcils i sense massa al·licient més que gaudir de les vistes de l’entorn i repassar les restes històriques de la Primera Guerra Mundial, entre els austríacs i els italians per obtenir el control sobre la regió de les Dolomites.
