Nevado Alpamayo

Alpamayo

El Nevado Alpamayo, de 5.947 metres, ubicat als Andes i més concretament a la Cordillera Blanca Peruana, conforma una piràmide gairebé perfecta. De fet, tot i ser més modest en alçada que les muntanyes veïnes, la verticalitat de les seves parets gelades capten l’atenció de tothom.

Dades de la sortida:

  • Lloc de sortida: Cashapampa, Ancash (Perú)
  • Distància: 56,4 Km
  • Desnivell positiu: 3.522m.
  • Temps: 6 dies amb etapes de 3/4 hores i 18 hores el dia de cim.
  • Dificultat: MD-. Aproximació per glacera amb esquerdes i rampes que poden anar dels 60º als 90º. Paret final de 450 o 500 metres de 60 a 80º o, ocasionalment 90º amb neu i gel. Calen coneixements amplis d’escalada en gel i maniobres per fer reunions en aquest medi.
  • Material: Dues cordes de 60 metres. Dos piolets tècnics. Grampons punta doble. 8 cargols de gel de progressió i dos per persona addicionals per muntar reunions (12 en total). Kit per realitzar Avalakov’s (Cordino, ganxo i cargol de 21cm’s). Cintes express, reverso i altra material habitual.
  • Track de la ruta: Sol·licitar als comentaris, a la part inferior de la pàgina.

En aquesta crònica explicarem quelcom més que pujar una muntanya, ja que personalment ha suposat fer realitat el somni d’ascendir a la considerada com a muntanya més bonica del món i planificar una ascensió que, ni molt menys sent inèdita, cal preparar i estudiar molt bé abans de realitzar-la.

Estem davant d’una muntanya que, si bé és habitual que hi pugin cordades pràcticament cada dia en temporada d’hivern, no està exempta de dificultat i perills que cal valorar prèviament i analitzar sobre el terreny una vegada ficats en matèria. Cal tenir una àmplia experiència en les tècniques d’escalada en gel i corredors de neu, així com agilitat al muntar reunions, rapelar i fer tots els procediments corresponents, ja que poden sortir uns 15 o 16 llargs de pujada i 9 ràpels de baixada.

Les coses al Perú no són com als Pirineus o als Alps, on tenim excel·lents equips de rescat, allà no n’hi ha i el fet d’estar a varis dies de camí del poble més proper, poden fer molt difícil baixar de la muntanya en cas de problemes.

Per posar en situació a aquells no coneixen la muntanya, deixo un curt vídeo on podem entendre la naturalesa de la muntanya i el seu entorn més proper:

Planificació

La planificació d’aquesta expedició comença molts mesos abans, ja que cal valorar diversos temes tals com la capacitat tècnica, el material, quadrar dates de vacances, revisar preus i fer pressupost, pel que ens hi posem pràcticament l’any abans de marxar cap a Perú.

Entre d’altres coses, a banda de buscar molta i molta informació per internet, sempre es bo parlar amb gent que ja hagi realitzat aquesta o altres activitats a la zona, per tal que t’assessorin en com planificar l’expedició, allotjaments, canvis de moneda, transports i altres.

El viatge

Sortim un dissabte de juliol de Barcelona, per fer transbord a Madrid i anar direcció Lima, on vam arribar la nit de diumenge, cap a les 5 de la matinada. Agafem una mica de canvi de moneda per tal d’assumir les despeses de transport fins a Huaraz, ja que ens van dir que d’aquesta manera ens sortiria més econòmic, però la realitat una vegada arribats a destí va ser que el canvi era molt similar o, fins i tot, una mica més car.

Desde Lima agafem un bus que, en poc més de 8h, ens deixarà a Huaraz, la capital de la Cordillera Blanca i punt d’inici de la majoria de travesses i ascensions a la zona.

Huaraz es troba a una alçada de 3.050 metres sobre el nivell del mar i té una població de prop de 155.000 habitants. Com tota ciutat peruana, hi regna el caos, però aquest és molt menor i més civilitzat que a la capital. Els hiverns són frescos, però rarament hi glaça.

La gent és molt amable i pots trobar botigues de tot tipus, fet pel qual, si ens descuidem res a casa, no hem de patir ja que aquí podrem aconseguir tot el que necessitem, des de roba fins a material tècnic o d’acampada.

Huascaran_Huandoy_Chopicalqui_seen_from_Huaraz
La ciutat de Huaraz, amb (d’esquerra a dreta) els nevados Huandoy, Huascaran (cim més alt de Perú amb 6.768 metres) i Chopicalqui.

Arribats a l’estació d’autobusos, agafem un taxi i ens dirigim al nostre allotjament, que arran dels consells d’un amic, va acabar sent Casa Zarela, un hostal a pocs minuts caminant del centre de la ciutat.

Zarela Zamora, la gestora de l’hostal, és una gran amfitriona i realment va ser un encert venir aquí. De fet, en la nostra estada vam poder compartir xerrades amb moltes cordades d’alpinistes, una de les quals, havia estat fent l’Alpamayo pocs dies abans i el seu assessorament va ser molt valuós.

Aquest allotjament sembla ser que és molt reconegut pels alpinistes, ja que n’hi passen de primer ordre, com els germans Pou o en Marc Toralles, amb qui vam poder parlar pocs dies abans que ell marxés a completar una de les millors activitats de l’any, com és l’obertura d’una via a la paret est del Siula Grande, mai escalada fins ara.

L’aclimatació

Realment no som un exemple d’entrenament o aclimatació prèvia. Inicialment teníem un pla d’entrenament amb força activitat hivernal als Pirineus o una sortida prevista als Alps poques dates abans de marxar a Perú, per començar a agafar aclimatació a una certa alçada, però res d’això va ser possible.

Tant l’agenda del Jordi com la meva estaven saturades per diferents circumstàncies i vam entrenar i fer sortides, pel nostre compte o, puntualment, plegats, buscant una mica de bon gel per no perdre la pràctica.

IMG-20220205-WA0060
Picant gel a la cascada de la Trava, a l’Alt Urgell.

Dit això i, una vegada a Perú, tampoc som un exemple a seguir, ja que anàvem amb els dies molt justos i la nostra aclimatació es va limitar a pujar fins a la Laguna Churupita, que està uns metres per sobre de la molt famosa Laguna Churup, que se situa a uns 4.600 d’alçada.

Unes 4 hores de trekking que, malgrat ser poques, segurament devien ajudar a que en els dies posteriors poguéssim progressar sense notar en excés els efectes de l’alçada.

IMG-20220705-WA0032
El Jordi i un servidor a la Laguna Churup, amb el Nevado Churup (5.495 metres) imponent darrere nostre.

Una vegada feta la pujada fins a la Laguna Churupita i contemplades les magnífiques vistes, descendim cap al punt d’inici de la ruta, el qual es troba en una carretera asfaltada a uns 3.800 metres d’alçada i que, en poc més de 45 minuts de taxi, ens deixa davant la porta de l’hostal Casa Zarela.

Dediquem la tarda a acabar de preparar els últims detalls per l’expedició i els nervis per començar una nova aventura, comencen a aflorar.

L’expedició

Dia 1. Cashapampa – Camp Base

Ens llevem el dia en que comencem l’aventura real tot acabant de fer uns preparatius d’última hora, per sortir amb taxi prop de les 9 del matí de Huaraz en direcció a Cashapampa, poblat del qual ens separen unes 3 hores, primer de carretera i després d’una llarga pista sense asfaltar.

Arribats a Cashapampa, ja ens reben al punt on surt el camí que s’endinsa per la quebrada Honda. Una quebrada, en català vindria a ser un congost o vall estreta entre altes parets.

Allà ja ens esperen els coordinadors dels arrieros, que són les persones que gestionen la càrrega amb les mules i acordem el preu a pagar pels tots els dies de la nostra estada, que en total seran 6, a uns 90 soles el dia.

01000283(0)
Punt d’inici de la ruta, amb les petites mules carregades.

Una cosa que ens va sobtar és que els animals aquí són molt petits, i les mules també, fet pel qual vam decidir agafar-ne dues, per tal que haguessin de dur menys pes i no patissin.

Amb tot carregat, ens disposem a començar la marxa tot adentrant-nos a la quebrada i seguint les mules, que controla l’Edilson, el nostre arriero. Gairebé no parla castellà, així que les converses amb ell seran ben limitades, però és simpàtic i entregat en la seva tasca.

01000288(0)
Avançant per la Quebrada Honda, per camí molt ben definit i còmode.

Anirem remuntant per una vall, sempre per bon camí i sense grans rampes de pujada. Amb menys de 3 hores seguint el ritme de les mules, ens plantarem a Llamacorral, a uns 3.760 metres d’alçada, punt on passarem la primera nit.

En total, haurem fer poc més de 700 metres de desnivell avui i ens trobem molt bé. Plantem la tenda, passem l’estona i finalment, ens preparem el sopar. La temperatura va baixant i a més a més, estem en una mena d’embut per on el vent sempre fa acte de presència, pel que ens fiquem a la tenda i mirarem de dormir, tot i que en el meu cas se’m fa difícil pel jet lag.

01000290(0)
Primer campament d’alçada, Llamacorral, situat a 3.760 mestres d’altitud.

Dia 2. Llamacorral a Camp Base

Ens llevem amb una lleugera glaçada, però sense vent, pel que no s’està malament del tot. Com que el dia d’avui només hem de caminar unes 4 hores, ens ho prenem amb calma i esmorzem sense presses.

Una vegada plegats tots els estris d’acampada, comencem la marxa tranquil·lament i sense massa desnivell, ja que anirem planejant o pujant molt lleugerament fins a la Laguna Jatuncocha, de dimensions considerables.

01000303(0)
Laguna Jatuncocha

Flanquejarem aquesta laguna per la dreta, per un camí una mica més estret, però molt còmode i que ens durà a la part posterior de llac, on trobem un llarg altiplà ple de sorra i que es fa bastant feixuc de creuar.

01000307(0)
A punt d’arribar a la part més desèrtica de la ruta, amb un sorral de dimensions considerables.

Una vegada superada la part més seca de la ruta, arribem a una cruïlla de camins, on tenim clara la direcció a seguir, Quebrada Arhuaycocha.

01000308(0)
Cruïlla de camins, molt ben indicada.

A partir d’aquí, guanyarem pràcticament tot el desnivell de l’etapa, ja que començarem a guanyar alçada tot fent moltes llaçades, però sempre per bon camí.

Una vegada acabem de fer les llaçades, arribem a un altra altiplà amb més vegetació on, de sobte, se’ns obren les vistes cap al Nevado Alpamayo, no ens podem estar de parar un moment i contemplar-lo bocabadats.

01000310(0)
D’esquerra a dreta, els nevados Quitaraju, Alpamayo i Pucarashta.

Reprenem la marxa tot creuant un llarg altiplà, sempre per bon camí i, després d’una altra breu pujada, arribem al camp base de l’Alpamyo, a 4.200 metres d’altitud, on trobem forçes tendes grans, que serveixen com a cuina i menjador per a les expedicions organitzades.

Avui hi ha un parell de cordades que baixen de l’Alpamayo, dels quals uns han aconseguit ascendir i els altres no han pogut superar una rimaya que, segons diuen, es mostra força oberta i complicada de superar.

01000323(0)
Camp base, amb la nostra tenda i les grans tendes de les expedicions organitzades. L’Alpamayo, al fons, ja s’ha cobert per núvols.

Aprofitem la tarda per parlar amb alguna cordada i fer-nos el sopar tranquil·lament, ja que anem d’hora. També tenim temps de contemplar el paisatge i fer fotos a altres cims de l’entorn, com el Nevado Artesonraju, de 6.025 metres, que dit així, potser no us sonarà de res, però si us dic que és el cim emblema de la productora de cinema Paramount Pictures, potser ja us sonarà d’haver vist la seva imatge en l’inici de moltes pel·lícules.

01000326(0)
Nevado Artesonraju, icona de Paramount Pictures.

Acabem el dia tot comentant la jornada i valorant quines impressions tenim després de parlar amb les diferents cordades. Com que anem amb la mentalitat força oberta a la possibilitat de no pujar, no ens preocupem en excés i anem a dormir, tot desitjant que el jet lag no ens afecti en excés.

Dia 3. Camp Base a Camp Morrena

Després de passar una nit irregular, però no tant dolenta com les altres, ens llevem amb les primeres llums del dia i el soroll de les esquelles d’un ramant de vaques. En obrir la tenda, detectem que també ha glaçat, però no hem passat fred ni, en sortir de la tenda, tenim la sensació d’haver-nos d’abrigar en excés.

Ens llevem al Camp Base, entre vaques, rucs i després d’una altra nit gèlida.

Com veureu en el vídeo, de bon matí l’Alpamayo era ben visible i amb els primers rajos de sol, es mostrava tant imponent com bonic.

Esmorzen tranquil·lament i fem temps, ja que no volem marxar abans de les 12 del migdia perquè no ens sobrin moltes hores al Campo Morrena, més incòmode i a una alçada ja a tenir a compte, de 4.900 metres d’altitud.

A partir del Camp Base, ja haurem de ser nosaltres qui carreguem tot el material necessari, ja que les mules no pugen més enllà i degut a la nostra filosofia, no hem contractat portejadors d’alçada per tal que ens ajudin en aquestes labors. Així que ens toca mirar bé què agafem i de què podem prescindir per tal de deixar-ho al Camp Base.

01000333(0)
Logística poc abans de començar a pujar cap al Campo Morrena.

Finalment, mengem una mica i contemplem les últimes vistes des del camp base, abans de començar a pujar.

01000329(0)
L’imponent cara nord del Nevado Alpamayo. La foto clàssica es fa des de la cara sud, per on ascendirem.

Dit i fet, carregem els aproximadament 23/25 quilos de pes a l’esquena i comencem a pujar molt lentament per evitar castigar-nos en excés i arribar massa cansats al següent camp.

Una vegada guanyada certa alçada, ja tindrem vistes sobre la bonica Laguna Arhueycocha, on desemboca una immensa massa glacial.

01000344(0)
Un servidor, amb la Laguna Arhueycocha a darrere.

Mentre pujàvem tranquil·lament i començàvem a notar el cansament de l’alçada i del pes a l’esquena, ens van avançar dos portejadors locals amb 35 quilos a l’esquena cadascú. Un d’ells un senyor d’edat força avançada.

Aquest fet no ens va pas desmotivar, ja que és ben normal, però ens va fer adonar de la capacitat que tenen les persones que viuen i treballen a una alçada considerable, de fer les coses amb una normalitat que per nosaltres pot semblar increïble.

Aprofitem per parlar amb un guía que baixava amb dos clients i segons ens comenta han pogut fer cim a l’Alpamayo. Sembla ser que una vegada superada la primera rimaya, la resta de la ruta està en molt bones condicions i la muntanya molt estable.

Finalment arribem al Campo Morrena, a 4.900 metres d’altitud, amb el cel ben cobert, vent i alguna feble nevada. Una mica més tard arriben una parella d’alemanys, fet pel qual no estarem sols aquesta nit al camp.

Panorama des del Campo Morrena, amb núvols, vent i alguna lleugera nevada.

Una vegada al Campo Morrena, muntem la tenda, busquem aigua i afortunadament trobem un rierol des desgel, que més tard, amb la baixada de temperatures, ja deixarà de circular, pel que no haurem d’anar a buscar neu o gel per fondre’l. Acabem de passar el dia i ens fiquem a la tenda amb cert neguit per la meteorología.

Dia 4. Camp Morrena – Camp Glacera

Ens llevem amb un dia que comença com va acabar el dia anterior, amb una meteorologia irregular, vent, núvols, estones de neu, pel que anem fent temps, tot esmorzant i movent-nos, amb estones que ens fiquem a la tenda a descansar.

01000355
Vistes cap a la glacera i al nevado Quitaraju, des de l’interior de la tenda.

Va passant l’estona i la meteorologia no millora, de fet, el cel es queda totalment cobert, però el vent amaina.

Després d’esperar molt i valorar-ho, passades les 11 del matí ens decidim a pujar glacera amunt per intentar arribar al camp d’alçada, sense presses i valorant les condicions atmosfèriques en tot moment.

En pocs minuts de caminar arribem a l’inici de la glacera, ens calcem grampons i comencem a pujar. Certament, semblava que la glacera era menys dreta, però només començar ja ens reben unes rampes considerables que, juntament amb el pes que portem a l’esquena, fan que la progressió sigui prou lenta i feixuga, però ens ho prenem amb calma i aprofitem per observar els paisatges, quant la boira ens ho permet.

01000363
Vistes cap a la Laguna Arhueycocha, des de la glacera.

Anem resseguint i esquivant les esquerdes de la glacera sense massa problemes i mirant de reüll a la part més delicada fins al Collado Alpamayo, on ens espera un caos de seracs que cal superar inevitablement.

01000369
El caos de seracs que cal superar abans d’arribar al Collado Alpamayo

La pujada cada vegada es va fent més feixuga, pel que parem a menjar i hidratar-nos una mica, abans d’emprendre la part més delicada i complicada del dia. En el següent vídeo, podem veure com l’alçada i el pes de la motxilla ens fan esbufegar, però no ens treuen la il·lusió.

Esbufegant en direcció al Collado Alpamayo, però amb il·lusió!

Comencem a pujar per la part més dreta i delicada, però la trobem amb prou bones condicions i finalment decidim no encordar-nos, ja que la neu tracciona molt bé i les pendents que trobem enguany, no són tant inclinades com, segons sembla, ho poden ser en altres temporades. Malgrat tot, anem amb molt de compte per evitar ensurts.

01000385
El Jordi, progressant per les dretes rampes de la glacera, amb la Laguna Arhueycocha al fons.

Finalment, arribem al Collado Alpamayo, on decidim baixar fins a l’esplanada inferior a muntar la tenda i no al mateix replà que hi ha al coll, ja que així ens evitarem patir alguna possible ventada que hi pugui haver al llarg de la nit.

El dia segueix ben emboirat i no podrem veure la muntanya en la seva plenitud. Com que no fa sol, l’ambient és fred i no tardem a muntar la tenda i preparar el sopar. Tot seguit, podreu veure un vídeo del campament, on coincidim amb una parella franco-australiana que avui han ascendit l’Alpamayo i ens donen bona informació i que l’endemà volem pujar el Nevado Quitaraju. Porten un mes fent cims per la zona i es nota en el seu nivell d’aclimatació i físic.

Vistes de l’entorn del camp de glacera de l’Alpamayo.

Després de petar la xerrada amb la parella amb la que compartirem “hotel” aquesta nit, sopem una mica i prop de les 6 de la tarda ens fiquem a la tenda a descansar, fins les 12 de la nit.

Tenim molta incertesa ja que la boira i el temps no semblen massa bons, però en principi hauria de millorar. Dormirem tot desitjant que així sigui.

Dia 5. Camp Glacera, Nevado Alpamayo, Camp Base

Després de descansar unes hores, ens llevem a les 12h de la nit per obrir la porta de la tenda de campanya i valorar com tenim la meteorologia i després de mirar, se’ns dibuixa un somriure a la cara ja que, el cel és ben serè, l’atmosfera està tranquil·la i veiem perfectament la silueta del Nevado Alpamayo.

Malauradament, el fet de ser de nit ens impedeix tenir imatges, així que esmorzem una mica, ens preparem els estris i frontals per, finalment, emprendre la marxa cap al peu de paret prop de la 1h de la nit.

El que més ens preocupava en aquests moments era trobar l’accés més senzill per les dues rimaies que ens separaven de la paret de la muntanya i que, diverses cordades no han pogut superar els darrers dies. Adjunto una imatge de les dues esquerdes, feta el dia anterior amb llum de dia, des del camp glaciar.

Alpamayo Ruta rimaies
Les dues rimaies que cal superar i el recorregut que vam creure millor per fer-ho.

De nit les coses es veuen molt diferent i a vegades costa entendre la muntanya i trobar els passos, per sort, poder veure la situació de les rimaies amb llum de dia ens va ajudar molt a entendre com ens hauríem de moure.

Després de l’aproximació d’una mica més d’una hora, arribem al peu de la primera rimaya, que superem per la seva part més alta, on un pas ben llarg/salt, juntament amb clavar una estava a la neu poc cohesionada, ens permet superar la gran esquerda. Fet això, la segona rimaya ja va ser més fàcils a uns bons ponts de neu. Amb això, ja ens vam situar al peu de la via.

Cal dir que entre les dues rimayes i, fins a superar aquestes, les estaques van ser les nostres aliades, ja que la neu no estava pas gaire dura i de res servien els cargols de gel.

Tot seguit, comencem la progressió per la pròpia paret de la muntanya, ja sobre gel o neu molt dura. És de nit, però tot i així anem trobant reunions sobre el gel, d’antigues cordades, que podem anar reutilitzant.

Finalment, surt el sol i comencem a entendre la magnitud de la paret i la nostra insignificant mida vers aquesta.

Primeres llums del dia a mitja paret de l’Alpamayo.

Seguim remuntant per la paret, ara ja amb llum de dia i ens és més fàcil de trobar les reunions. L’alçada es nota una mica i el cansament després de cada llarg és notable, però ens trobem bé i amb energía per assolir cim.

IMG_20220710_070937

Després d’uns 15 llargs de pujada, ja ens toca el sol de l’altra vessant, fet que ens indica que hem assolit el nostre objectiu, el cim de l’Alpamayo!

Magnífiques vistes des del cim de l’Alpamayo.

Després de fer algunes fotos i descansar, procedim a realitzar el descens, on necessitarem 9 ràpels per arribar a peu de paret i superar les rimayes.

Descendint de l’Alpamayo tot fent un seguit de 9 ràpels.

Arribats a la part baixa de la paret, ja procedim a desfer camí fins al campament. Malauradament, els núvols tornen a aparèixer i no tindrem temps de fer la famosa fotografia de la muntanya, una llàstima, però l’hem pogut pujar i això és el que compta.

01000414
Imatge de la muntanya, ja cobrint-se de núvols.

Arribats al campament, descansem una mica dins la tenda i tot seguit reprenem el descens, no envà, avui mateix volem arribar al camp base i ens quedem bastantes hores de baixada, primer per la glacera i després per un dret llom.

Arribem ben cansats al camp base, després de 18h. d’activitat, però satisfets de l’activitat realitzada.

01000416
Muntant la tenda al Camp Base, ja amb les últimes llums del dia.

L’endemà, carreguem les mules i nosaltres podrem anar lleugers fins a Cashapampa, on ens recollirà un taxi que ens retornarà a Huaraz.

IMG_20220711_145556
Imatges de Cashapampa, ja retorn cap a Huaraz.

Aquesta ha estat una activitat de ben segur recordarem totes les nostres vides. Realment tot ha anat bé, de principi a fi. A més a més, si tenim en compte que no ens vam entrenar com caldria, tampoc vam aclimatar com seria aconsellable i, per si això fos poc, anàvem amb format d’autosuficiència, poder fer cim va ser el millor dels regals que podíem tenir.

Imatges

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *