Alta ruta Gran Bachimala – Perdiguero
Interessant travessa de quatre dies, a cavall d’Aragó i França, on podrem assolir un bon reguitzell de cims de més de 3.000 metres i gaudir dels espectaculars paisatges que ens ofereix aquest sector dels Pirineus.
Continua llegint «Alta ruta Gran Bachimala – Perdiguero»Cresta Espadas (hivernal)
El massís de Posets, enclavat dins del Parc Natural de Posets-Maladeta, és un dels massissos més destacats dels Pirineus, no en va, hi trobem el segon cim més alt d’aquesta serralada, el Pic de Posets o Tuca Llardana, de 3.375 metres, a banda de molts altres cims destacats i valls de molta bellesa al seu voltant.
Una forma molt estètica d’ascendir aquest cim, és per la Cresta de las Espadas, on és habitual veure gent a l’estiu. Malgrat la llargada i duresa del recorregut, val la pena resseguir aquest esmolat crestall i gaudir de les grimpades i desgrimpades que ens ofereix. A més a més, podrem assolir cinc altres cims de més de 3.000 metres.
En aquesta crònica, explicarem l’ascensió hivernal per aquest mateix recorregut, que pren una altra dimensió totalment diferent i amb un grau de dificultat i sobretot de compromís i exposició que no s’han de menystenir.
Llegeix més
Dades de la sortida: Després de debatre com invertir el pont de La Llum de Manresa amb l’Aura i el Jaume, finalment ens decidim per anar al sector de Benasc i provar una ascensió de la qual pràcticament no hi ha informació en condicions hivernals. Hi anem sense capficar-nos, si no ho veiem clar, no seguirem i agafarem alguna de les escapatòries prèvies al tram més complexa. Dit i fet, ens plantem a l’aparcament del Pont d’Espigantosa cap a les 4 de la tarda, on haurem de deixar el vehicle i començar a caminar. Abans de pujar és recomanable consultar al refugi l’estat de la pista a l’hivern. En temporada d’estiu, l’accés es fa mitjançant transport públic. Ens calcem les botes, acabem de preparar i fer recompte del material que durem i comencem la còmoda aproximació cap al refugi Ángel Orús. Ben aviat veurem a la nostra esquerra la cascada d’Espigantosa, que ara no porta gaire cabal d’aigua. De seguida creuarem l’Aigüeta d’Eriste per un pont i començarem a guanyar desnivell per un sender còmode on, al virar a cara nord, ja trobarem les primeres clapes de gel. Alguns cartells ens anuncien la possibilitat d’allaus a la zona, pel que si s’escau, haurem de parar compte o directament renunciar a pujar a aquest indret. Seguirem remuntant per un bonic bosc, sempre amb la fresa de l’Aigüeta d’Eriste a la nostra dreta. En un moment donat, començarem a pujar per un bosc tot fent ziga-zagues bastant continuades i pronunciades, amb neu dura o gel, però les botes s’hi agafen bé. Fins que finalment ja visualitzarem el refugi i hi arribarem en pocs minuts. No haurem trigat més d’1:30h a pujar els 600 metres de desnivell i els 3 quilòmetres que separen el refugi del pàrquing. El refugi Ángel Orús és una gran construcció, feta sobre la base del refugi original. Gaudeix d’unes molt bones instal·lacions i un guarda del tot professional. Acabem de passar la tarda tot conversant i gaudint de la posta de sol per, tot seguit, entrar en calor gràcies a l’estufa de pèl·lets del menjador i el bon sopar servit pel guarda. L’endemà al matí ens llevem per esmorzar i sortir puntuals a les 7 del matí. Haurem de seguir direcció nord-oest durant força estona, tot fent un llarg flanqueig per sota els cims dels Forcau Alto i Bajo, on anirem guanyant alçada de forma continuada. Les primeres llums del dia ja s’albiren darrere les muntanyes ubicades al sud. Bastants metres abans d’arribar a l’accés de la Canal Fonda (per on baixarem moltes hores més tard), haurem de seguir per un evident torrent que ens menarà cap a l’Ibón de Llardaneta. Quan ja veiem l’Ibón, actualment ben glaçat, i sense arribar-hi, haurem de virar gairebé totalment a nord i pujar per una pala on, a la part alta, sempre queden uns esperons rocosos al descobert. A la següent imatge, podem veure l’inici de la pala i l’Ibón de Llardaneta. Superada aquesta pala, arribarem una zona més planera, on ja podrem contemplar la Cresta de las Espadas i el coll que anirem a buscar, que és el primer per l’esquerra a la imatge, entre els cims del Diente Royo (esquerra) i el Tucón Royo (o Pavots) a la dreta de la imatge. Tot pujant cap al coll, veurem perfectament la part més tècnica de la cresta, al sector de Las Espadas. A la dreta, també podrem veure el Posets. Arribats al coll, ja veiem la vertical cara nord que ens acompanyarà pràcticament en tot moment, que contrasta amb una cara sud més benèvola, que ja canviarà més endavant! Pugem el Diente Royo (3.010m.) i sense perdre temps ja comencem l’ascensió cap al Tucón Royo (o Pavots). Les vistes són espectaculars. En aquest primer tram, no trobarem masses dificultats més enllà d’alguna pala de neu a 45º/50º i arestes de neu o mixtes, suficientment amples, amb algun pas estret, però que podem fer caminant amb compte. Arribats al Tucón Royo o Pavots (3.121m.) observem la continuació de la cresta i la cosa ja es comença a posar més abrupte i esmolada. En els següents colls, passat el tucón Royo, hi ha diverses possibilitats d’escapatòria cap al sud, on veurem un cim bastants metres més avall, que és la Tuca del Forau de la Neu (3.076m.) on no contemplem pas de pujar-hi. Sigui com sigui, la cosa ja es va animant i cal parar compte, doncs l’aresta és estreta i la neu no tot el dura que podria ser, però es progressa bé. En el següent tram, combinarem pedra amb neu, mirant de fer els flanquejos necessaris cap a la cara nord. Menys abrupte en aquest punt. Després d’alguns flanquejos prou aeris i abans d’un pas vertical de pocs metres, però amb molt pati, decidim treure la corda i assegurar-nos. Aquest pas, de IIIº, és franc, però no val a badar, doncs no ens hi podem permetre una caiguda. (vegeu vídeo a continuació) A partir d’aquest punt ja seguirem sempre encordats i a l’ensamble, ja que les dificultats i, especialment, l’ambient aeri seran presents fins pràcticament la Tuqueta Roya, el penúltim cim del crestall. Seguirem fent grimpades que no passen del IIº i flanquejos amb neu, ara ja si, sempre per la cara sud, fins que arribarem a la carena cimera, suficientment ample com per caminar i que ens portarà al cim de Las Espadas (3.332m.) Fem un descans ben merescut, però donada la llargada i duresa del recorregut, anem a molt bon ritme i amb temps més que suficient per completar la cresta íntegra amb èxit i amb llum de dia. Després del descans, baixem per una rampa de neu sense problemes i seguirem amb la tònica de grimpades exposades… Descensos amb rampes de neu de 60º i mixtes… I flanquejos molt aeris i continuats que ens faran suar i parar molt de compte. A la següent imatge, Las Espadas ja queden prou lluny i estem fent el tram més tècnic de la ruta, a causa de la neu. Anem amb els cinc sentits activats. Després d’una desgrimpada mixta on cal extremar al màxim les precaucions, arribem al famós pas del funambulista, curiosament pelat de neu en la seva part inicial. Aquest pas, amb parets molt verticals a banda i banda, és bastant estret, però si no es té vertigen, es passa sense problema. De fet, en aquest punt, la dificultat la van trobar a la part final (vegeu imatge superior), donat que l’ascens normal es fa seguint el fil de la cresta, però la neu, en no massa bones condicions feia perillós l’accés i finalment, fent un flanqueig amb neu a uns 70º/75º per la cara nord, trobem una fissura ideal per posar un friend (o més si es vol) i seguir progressant. Aquest pas, el podem considerar de IVº. Pocs metres més amunt, hi ha múltiples blocs per muntar una bona reunió i petar la xerrada mentre acaba de pujar l’Aura. Sobretot, no ens deixem el material a la paret, que va car! (vegeu vídeo a continuació) Tot seguit, sense cap dificultat especial més enllà d’una aresta de neu aèria, arribem a la Tuca Llardaneta (3.311m.), on no fem cap foto donat que hem d’anar fent via. A la següent imatge, l’aresta de neu que trobem just abans del cim de la Tuca Llardaneta. Al fons podem apreciar els cims de Las Espadas. Des de la Tuca Llardaneta, ja veiem el Posets molt a prop. Però encara haurem de fer una última desgrimpada que agafarem amb molt de compte, donat que és molt vertical i amb força neu en les parts més exposades. A continuació passarem per la Tuqueta Roya (3.273m.), de pur tràmit i ja serem al coll on surt el corredor Jean Arlaud (que haurem de fer algun dia) previ al cim del Posets. En aquest punt ens desencordem i emprenem l’ascens de l’última pala, fàcil, fins al cim del Posets (3.375m.), on l’alegria s’apodera de nosaltres! (vegeu vídeo a continuació) Fem una última mirada a la Cresta de Las Espadas. Quin escàndol! Són les 4 de la tarda i tenim assumit que arribarem al cotxe de fosc, però intentarem arribar al refugi amb llum de dia. Dit i fet, emprenem la baixada per l’aresta sud del Posets, que ens menarà al Collado del Diente, ben visible a la part inferior dreta de la següent imatge. Amb l’esmolat cim del Diente de Llardana (3.091m.) just a sobre. Al coll fem una parada per menjar alguns ganyips i emprenem el descens de la Canal Fonda, fàcil i amb neu dura. Al sortir de la Canal Fonda, enllaçarem amb el camí que hem realitzat tot pujant al matí, fins al refugi, on arribem a les 18h amb llum de dia. Fita aconseguida! Al refugi, tot són felicitacions per part d’altres cordades que ens han vist realitzant la Cresta Espadas. El guarda del refugi, també ens felicita i es mostra molt content, en part també pel neguit que devia tenir, doncs ens havia trucat feia una estona per saber com anava, però portàvem els mòbils en mode avió. Conversem també amb el Josep, un company amb el qual hem fet alguna activitat anteriorment i, curiosament, l’endemà faran el Posets per la ruta normal amb un company. Després de conversar una estona i recuperar alguns estris que havíem deixat a les taquilles del refugi, emprenem el descens fins al pàrquing del Pont d’Espigantosa. A mig baixar se’ns fa fosc, però el camí no té massa pèrdua i la calma de la nit ens engoleix. Activitat per emmarcar, dura, tècnica i amb molts altres al·licients, com la companyia, que faran que el record perduri, esperem que per tota la vida. Si us plantegeu fer aquesta activitat en condicions hivernals, és molt important considerar la llargada, duresa, condicions de la neu i meteorològiques, així com la capacitat tècnica, doncs el grau d’exposició i compromís són molt elevats en la majoria del seu recorregut. No dubteu a contactar-me per qualsevol consulta que tingueu.
Crònica:
Imatges:
*Per veure les imatges a alta qualitat podeu prémer al títol de l’àlbum
Mont Perdut (3.355m.) per la cara nord
El Mont Perdut és un massís enclavat dins del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, segurament un dels més bells paratges del Pirineu, gràcies a les quatre valls que l’envolten i que són: Ordesa, Añisclo, Escuaín i Pineta.
Precisament des d’aquesta última vall, ascendirem al punt més alt del massís, el Pico de Monte Perdido, de 3.355 metres d’altitud, tot remuntant la seva espectacular cara nord.
A mode anecdòtic, comentar que el Mont Perdut és el massís calcari més alt d’Europa, per tant, estem davant d’un fenomen geològic de primer ordre i que, juntament amb la gran bellesa i espectacularitat de les valls que l’envolten, fan d’aquest un indret molt singular i especial.
Llegeix més
Dades de la sortida: Tenim un cap de setmana llarg al davant, donat que el dia de reis cau en dilluns i, gràcies al fet que fa setmanes que no neva amb intensitat i la neu està molt assentada, decidim fer alguna cara nord important i en altitud. Finalment l’escollida és la del Mont Perdut. Així doncs, el dissabte agafem els trastos i ens encaminem cap a la bonica Vall de Pineta, on deixarem el cotxe al pàrquing que trobem al final de la carretera asfaltada, abans d’arribar al Parador de turisme que hi ha situat a la fi d’aquesta, en un enclavament realment espectacular. En aquest indret, a l’hivern i si les condicions ho permeten, hi ha una estació d’esquí de fons. A l’estiu fan pagar per estacionar, però avui no hi trobem ni l’estació oberta, per manca de neu, ni haurem de pagar per estacionar. Mirant cap al fons, ja podem veure el circ que tanca la vall i el camí que puja cap al balcó de Pineta. Acabem de preparar el material, ens calcem les botes i comencem a caminar seguint els cartells indicadors cap al Lago de Marboré, que anirem trobant si resseguim el camí que va a prop del riu Cinca. Ens anem creuant amb forces turistes, però cap alpinista. Anirem guanyant alçada pel mig d’un bosc de faigs, fins que sortirem d’aquest i ja trobarem la casca del Cinca, avui pràcticament seca, i les restes de les habituals grans allaus que hi ha en aquest sector després de fortes nevades. Analitzem el camí de pujada. I comencem a remuntar fins ben a prop de la cascada del Cinca, on farem un brusc gir de dretes per enfilar un evident esperó. Les vistes cap a la vall són espectaculars i de gran bellesa. A partir d’aquí el camí, sense neu, està molt fressat, però amb neu haurem de seleccionar quin és el millor itinerari a seguir segons les congestes i condicions de neu que trobem. Pot ser un pèl perdedor en algun punt, però generalment no s’allunya massa del camí d’estiu. Sigui com sigui, tindrem el referent de l’inici de l’embut de Pineta, que haurem d’atacar per la seva esquerra. Finalment, ens situem al flanqueig previ a l’accés de l’embut de Pineta. Encara que a la següent imatge no ho sembli, hi ha força ambient i cal parar compte a no patinar. L’accés a l’embut l’hem hagut de fer per una rampa prou dreta, però el bon estat de la neu ens ha facilitat les coses. Superat aquest pas, ja entrem a l’embut, que haurem d’anar remuntant (cal posar un ull als espadats de davant, ja que és habitual que caigui alguna cornisa o purga de neu) i una vegada guanyem una mica d’alçada, anar tendint de forma evident cap a l’esquerra on, un últim flanqueig una mica aeri, ens deixarà al balcó de Pineta (últim punt on trobarem cobertura telefònica per cert). Arribats a aquest punt, veiem per primera vegada la cara nord del Monte Perdido, que ens deixa sense paraules, per més que ja l’haguérem vist en altres ocasions. Forces cordades són les que decideixen fer bivac en algun dels nombrosos blocs de pedra que poden servir per a aquests afers, com per exemple un grup de quatre persones procedents de Toledo que ens vam trobar i que, l’endemà, tenen la idea de fer la nord del Monte Perdido també. Nosaltres decidim fer nit al refugi lliure situat a la bretxa de Tucarroya, pel que haurem de caminar una mitja horeta més, primer en direcció al Lago de Marboré per, després, remuntar una breu canal que ens deixarà a la bretxa. El refugi, on estarem ben sols avui, queda entaforat al mig de l’estret pas fronterer amb França i, de fet, és propietat del Club Alpin Français de Lourdes. El refugi està en prou bones condicions, malgrat que alguna de les últimes tempestes devia obrir la porta del refugi i, com a conseqüència, vam trobar força neu a l’interior d’aquest. Aprofitem la poca estona que ens queda amb llum de dia per observar la cara nord, segurament ja sabeu de quin cim. Fonem una mica de neu aprofitant l’estufa de llenya, ens preparem el sopar i després d’unes bones converses, passem una bona nit, doncs malgrat que fa el mateix fred a dins del refugi que a fora, aquí no patim per la brisa i, a més a més, tenim la comoditat dels matalassos i mantes. L’endemà al matí, agafem energia tot fent un bon esmorzar, preparem els estris i comencem l’aproximació fins a l’inici del con de dejecció que hi ha just a sota el famós serac de la glacera, que tot sigui dit, cada any que passa és més esquifit. A l’esquerra de la imatge, el primer corredor que haurem de remuntar. En aquest punt coincidim amb el grup de Toledo, però nosaltres anem avançant i obrim traça, cosa que ja ens agrada. Aquest primer corredor no supera els 45º en cap cas i trobem la neu en prou bon estat. Si bé l’inici és prou ample, la segona meitat d’aquest s’estreny i fa que sigui molt més estètic. En sortir d’aquest primer corredor, haurem de girar cap a la dreta per flanquejar una part de la glacera, fins a un evident esperó rocós que veurem més endavant. Abans però, fem una parada per hidratar-nos i prendre unes fotos de l’espectacular paisatge. En la següent imatge, es pot veure tota la plana de Marboré, el seu llac, avui glaçat i la bretxa de Tucarroya, on hem passat la nit. Després d’aquest descans, el grup de Toledo decideix passar a davant i obrir traça en direcció al ressalt de roca que podeu veure a la dreta del grup en la següent imatge. Ells decideixen passar-lo per sota, nosaltres tirem pel dret i el passem per sobre. Tot seguit, ens trobarem una rimaia d’una mica més d’un metre d’alçada, potser 1,5 metres i amb la neu molt tova, fet pel qual, va ser el punt més delicat de tota la pujada. Cal buscar el millor punt per creuar-la. Superat aquest pas, anem remuntant una rampa amb la neu bastant tova i amb uns 45º/50º d’inclinació, que ens deixarà just a l’entrada del segon corredor de la jornada. Arribem a l’entrada del corredor i com que el veiem en prou bon estat anem tirant amunt sense muntar reunió (a la dreta de l’entrada pot ser un bon lloc), tot i que la roca en aquest segon corredor no és gens bona. Aquest corredor té un primer tram bastant encaixonat i espectacular, però on generalment tindrem bones condicions. No passa dels 55º. És en la segona part del corredor, d’uns 60º puntuals, on podrem trobar algun ressalt en mixta o algun tram de gel, difícil d’assegurar. Avui les condicions són molt bones i la neu dura/gel es deixava clavar molt bé i els piolets traccionaven fantàsticament. Passat aquest tram, haurem d’acabar de remuntar una rampa d’uns 35º/40º fins a un replà on s’acaben les dificultats i ja només ens quedarà resseguir un ample llom fins al cim. Finalment fem el cim del Monte Perdido (3.355m.). El dia és esplèndid i les vistes a totes bandes són espectaculars. Després de les fotos de rigor i d’intentar detectar tot aquell cim o vall coneguda, comencem a baixar per la ruta normal, on trobem força gent per cert. A continuació podem veure el pas per l’Escupidera, avui en unes condicions de neu dura fantàstiques. Malgrat que no ho sembli, cal parar molta atenció en aquest indret, doncs és un dels punts negres del Pirineu, donat que una relliscada et pot dur a caure per una paret de 90 metres d’alçada. Passada l’Escupidera, arribem al Lago Helado, que evidentment en aquestes dates fa honor al seu nom. Aquí farem un breu descans i conversarem amb els companys de Toledo i altres alpinistes que van per la ruta normal. A continuació, podem veure una imatge realitzada des del Lago Helado i on podem apreciar l’Escupidera, el cim del Mont Perdut i el fantàstic sol que ens acompanya avui. Després d’aquest merescut descans, reemprenem el camí tot remuntat el Cuello del Cilindro, a la dreta de la següent imatge i amb el Pico Cilindo (3.328m.) al centre. Arribats al coll, tornarem a entrar a la cara nord del Mont Perdut, on unes rampes no massa inclinades i amb una bona neu, ens fan baixar ràpidament i sense problema. De fet en aquest punt el problema serà trobar el punt de baixada adequat de les grades que hi ha a la part baixa de la cara nord, ja que a la primavera, en la primera canaleta que trobem, hi ha una instal·lació de ràpel que facilita les coses. Ara a l’hivern però, la cosa és molt diferent i aquesta està completament tapada per neu i gel, fet pel qual i, en condicions de neu molt abundant, se sol poder desgrimpar amb compte. Avui però, trobem una placa de gel completament vertical i rapelem amb el sistema Avalakov (tenir-ho en compte pel material a dur). Hi ha dues opcions més de baixada amb possibilitat de desgrimpar, resseguint la paret cap a l’est. Recomanaria revisar-les abans de decidir per on baixar. Superat aquest pas, ja només ens quedarà desfer tota la plana de Marboré fins al Balcón de Pineta i emprendre la llarga baixada que ja coneixem, per haver remuntat el dia anterior, fins a l’estacionament de Pineta. Arribats al cotxe, no podem deixar de mirar el recorregut de baixada des del Balcón de Pineta i que és força visible des d’on ens trobem. A tall de resum, aquesta és una de les grans cares nord del Pirineu i una de les clàssiques per excel·lència. Malgrat que aquesta activitat se sol fer ben entrada la primavera, entenem que en ple hivern i, si les condicions meteorològiques i d’estabilitat del mantell nival ho permeten, és una activitat molt completa i que ens farà gaudir en el seu màxim exponent d’aquest sector del massís pirinenc. En cas que l’estabilitat del mantell nival no sigui l’adequada, cal evitar per complet aquesta zona, on cada hivern es donen grans allaus que podem veure acumulades al fons de la vall.
Crònica:
Imatges:
*Per veure les imatges a alta qualitat podeu prémer al títol de l’àlbum
Canigó (2.785m.)
El Canigó segurament no necessita presentació, ja que és una muntanya amb un valor simbòlic molt elevat pels catalans i pels muntanyencs en general. Si bé no és un cim d’una alçada destacada (2.785m.), la seva isolació fa que tingui unes vistes espectaculars vers les comarques nord-catalanes i cap al mar Mediterrani.
En aquesta crònica explicarem l’ascensió per una de les dues vies més clàssiques, la que ascendeix pel vessant oest del massís, tot començant al magnífic indret de Marialles.
Llegeix més
Dades de la sortida: Aprofitem el primer cap de setmana de novembre, l’últim en què, enguany, obre el refugi de Marialles, per tal de passar-hi la nit prèvia a l’ascensió. Decidim pujar en cotxe fins al refugi, però cal fer-ho amb un vehicle alt, donat que la pista d’accés és bastant irregular. En cas que no es vegi clar, es pot aparcar a Coll de Jou, punt on s’acaba l’asfalt i caldrà pujar caminant en 2 hores fins al refugi per un sender molt ben indicat. Sigui com sigui, arribarem al refugi, on els colors de tardor i la boira ens ofereixen unes vistes d’allò més maques. A causa de la previsió de mal temps, estem pràcticament sols al refugi, amb l’excepció d’un grup de 3 persones arribades des d’Ulldeter, tot fent una travessa de 3 dies. El refugi està molt ben condicionat i el tracte rebut pels guardes va ser molt bo. Acabem de gaudir la tarda i el vespre al costat de la llar de foc. L’endemà al matí, el cel era ben clar, però amb poca estona es va ennuvolar i vam començar a caminar amb la incertesa de si el mal temps s’avançaria segons l’horari previst. De fet, ja descartem per complet de fer la cresta Gasamir, que era l’objectiu inicial. Sigui com sigui, el camí a seguir està molt ben indicat en tot moment. De seguida ens endinsarem en un bonic bosc on haurem de creuar algun torrent. La pujada es manté en tot moment còmode i suau, però se’ns posa a ploure, cada vegada amb més intensitat, fet que ens obliga a treure l’impermeable. Anirem progressant fins que arribarem a un curs d’aigua amb més cabal, que és el Riu Cadí, però on curiosament no hi ha cap passarel·la per creuar, pel que haurem de buscar el millor lloc per fer-ho, avui amb un cabal més elevat de l’habitual. Passat el Riu Cadí, seguirem remuntant còmodament fins a una bifurcació, on haurem d’abandonar el GR i agafar el sender que ens durà cap al nostre objectiu, el Canigó. A partir d’aquest moment, tot el que era pluja, es converteix en neu i en poca estona el terra ja comença a enfarinar-se. L’element principal que havíem de tenir durant la ruta, era el vent, però de moment no feia acte de presència. Tot i això, decidim fer una parada a la cabana d’Aragó, per tal de refer-nos, menjar uns ganyips i analitzar si seguim l’ascensió o bé, ho deixem córrer. Després de comentar-ho, decidim seguir pujant, donat que encara tindrem un terreny molt amable fins al Pla de Cadí. El vent però, comença a fer la guitza. Arribats al pla de Cadí, comencem la pujada fins a la portella de Vallmanya, on no hem d’acabar d’arribar, tot fent llargues llaçades, sota una intensa nevada i un vent ja destacable. Ens trobem amb la Font Nostra, on brolla un bon doll d’aigua. Seguirem remuntant les llaçades que fa el camí fins que arribarem a una bifurcació, on seguirem per l’esquerra, per situar-nos ja sota cim. A mesura que ens apropem, ja comencem a intuir la bretxa Durier entre la neu i la boira. Arribats a la base la bretxa, veiem que ja s’hi han acumulat ben bé uns 20 centímetres de neu nova i caldrà parar molta atenció a no relliscar i mirar bé on posem peus i mans. A mitja canal, veiem el famós gendarme, que s’aguanta en un interessant equilibri. Acabarem de superar alguns petits ressalts i esglaons, amb molta precaució. I finalment farem cim! Dalt del Canigó (2.785m.) amb força vent i visibilitat nul·la, però amb una gran il·lusió després de la duresa meteorològica, que ens ha complicat considerablement l’ascensió. No ens entretenim gens, ja que fa fred i encara hem de baixar per la bretxa Durier, sabent que està en condicions força delicades. Així doncs, amb molta cautela, comencem a desgrimpar tot assegurant al màxim mans i peus. Acabats de baixar de la bretxa Durier, haurem d’anar desfent el camí ja realitzat de pujada. Curiosament, en el moment que havien de començar les precipitacions, el cel s’aclareix i podem veure la cresta Gasamir (l’objectiu inicial) tot i que el vent segueix bufant molt fort. Tornem a fer parada al refugi Aragó, ara ja amb un sol espatarrant i poc vent. Anirem descendint de forma ràpida gràcies al fet que el terreny és de bona petja. Ja arribats a l’estacionament, les vistes són esplèndides. Abans de marxar, observem que els guardes ja han tancat definitivament el refugi, fins la temporada vinent. Ha estat una sortida excel·lent que, malgrat no poder fer l’ascensió prevista per la cresta Gasamir, ens ha meravellat la vista amb els preciosos paisatges de tardor que hem trobat des de les valls, fins més amunt del refugi. A més a més, les inclemències meteorològiques l’hi han donat un punt entretingut a la que, amb bonança meteorològica i sense neu, no és una sortida exigent tècnicament més enllà d’algun pas de IIº a la bretxa Durier.
Crònica:
Imatges:
*Per veure les imatges a alta qualitat podeu prémer al títol de l’àlbum